Alain Resnais i la magistral "Hiroshima, mon amour"

Justament el passat mes de desembre, la sessió de cine-fòrum que vaig presentar pels séniors de la nostra universitat la vam dedicar al director francès Alain Resnais, centrats en el seu primer llargmetratge "Hiroshima, mon amour", un dels films que jo venero i considero cabdals en la Història del Cinema.

Alain Resnais fou un bretó fill de farmacèutic -com Chabrol parisien-, que va patir asma de petit i per això va ser un gran lector, de Jules Verne a Alexandre Dumas, passant per les aventures de Fantômas. Els seus pares li van comprar una Kodak de 8 mm, amb la que va poder desenvolupar la seva afició a la imatge. Havent estudiat a l’Institut d’Hauts Études Cinématografiques, es va dedicar primer a fer de muntador i, després, als curts documentals, entre els que anotarem ara els dedicats a la pintura, a la Bibliothèque Nationale de París i a l’art africà. Però el seu documental més destacat és l’esfereïdor "Nit i boira" (1955), una combinació d’imatges d’arxiu dels horrors dels camps de concentració nazis de Mauthausen i Gusen, material confiscat als esbirros, al costat de tràvelings en colors sobre les ruïnes d’aquells antres de la mort organitzada. El text en off pertany al poeta Jean Cayrol, membre de la Resistència i ell mateix condemnat a Mauthausen.

Equivocadament, se sol col·locar Resnais a les files de la 'Nouvelle Vague', quan en realitat, va pertànyer al moviment de la 'Rive Gauche'. Els de la 'nouvelle', o sigui Godard, Rohmer, Rivette, Chabrol, sortien de la revista Cahiers de Cinéma, adoraven el cinema americà, el polar i la política d’autors. En canvi, els de la 'rive' llegien Positif, posseïen consciència política, practicaven la introspecció en els fons de la memòria i gosaven anar de bracet amb els del 'nouveau roman' de Robbe Grillet, Michel Butor i el Nobel de literatura Claude Simon. En aquest moviment cinematogràfic podríem afegir els noms de Varda, Démy, Malle i Chris Marker.

"Hiroshima, mon amour" (1959) havia de ser, en principi, un altre documental, aquest cop sobre la bomba atòmica que els americans van llançar sobre les ciutats nipones d'Hiroshima i Nagasaki l’agost de 1945. El cas és que es va convertir en una ficció sui generis, amb un guió de Marguerite Duras, que aconsegueix un continuat alè poètic a base de repeticions, com si fos lírica bíblica. La base narrativa són les 24 hores d´’amor entre una actriu francesa, que ha anat a Hiroshima a participar en un film sobre la pau, i un arquitecte japonès, que era soldat a la guerra i la família del qual va morir a l’hecatombe atòmica. Ella -una Emmanuelle Riva esplèndida en la seva primera actuació en pantalla- rememora la seva desgràcia, quan es va enamorar d’un soldat alemany durant l’ocupació a Nevers, la gent la va tondre i els pares la van amagar a un soterrani. Ell li repeteix contínuament que no ha vist res a Hiroshima i ella recobra espurnes del seu passat, a través del goig del cos i la devoció de l’home.

Alain Resnais fa servir els flashbacks com a breus instants, fragments de la memòria que el filòsof empirista Locke deia que és la matèria de la consciència. D’altra banda, un muntatge creatiu fa avançar la narració en present i passat.

Subscriu-te per seguir llegint