«Mentre no surts per la tele ja et pots matar a dir que ets actor, és inútil»

La cartellera teatral de Barcelona ha començat l’any amb una obra dirigida per ell a l’Espai Texas i dues obres amb la seva signatura en una nau del Poblenou i a Versus Glòries. Home de teatre des del bressol, i informàtic especialitzat en IA fins només fa quatre dies, un paper a «La Riera» va fer conegut el seu rostre i 11 obres estrenades en 11 anys l’han convertit en el dramaturg català més distingible de la seva generació.

Ser l’home del moment amb tres espectacles alhora és un punt d’arribada?

És un moment excepcional, sí, però no sé si significa que he arribat a res. Per sort, aquesta onada m’arriba relativament tard, quan ja soc grandet i toco de peus a terra. En aquesta feina tan aviat ets a dalt com ets a baix. El que en una altra professió significaria consolidar-se per sempre, en aquesta només vol dir que has tingut un bon any.

Li deuen dir: va, que ara faràs calers!

(Esbufega) Potser sí que hi ha qui ho pensa! Però si vols fer calers està clar que el teu lloc no és el teatre. Ara em guanyo la vida, però és un neguit. Per poder dir «ja està» hauria de tenir un megahit com els del Jordi Galceran, i no és el cas. Per tant, ara estic tranquil, però el 2027 ja ho veurem.

Aquest país de vegades s’enamora d’algú, però no per sempre...

Jo no tinc la sensació que hi hagi cap enamorament, només em sembla que tot just començo a ser reconegut com a part de la professió després d’haver picat molta pedra. Això costa molt, i més a algú com jo, que ve de la informàtica i arriba a un sector on hi ha molt pocs llocs i estan ocupats.

El teatre català d’ara pot resistir la comparació amb l’època de Comediants, La Fura, Tricicle, Joglars, Dagoll Dagom...?

Era una altra època, tot s’expandia, hi havia molts més diners i no s’havia de competir amb tota l’oferta digital que hi ha ara. En aquests moments, se’ns diu que, si podem fer una obra per a dos actors, millor que per a tres. Tot i així, tenim millors autors i actors que mai. I s’està exportant molt més teatre a Europa i Sud-amèrica que en el millor moment d’aquella generació. La dramatúrgia catalana està en un moment d’or, i no en som prou conscients.

Madrid i el castellà són una opció?

(Sospira) Jo veig el món amb els ulls de la cultura catalana, i no penso en Madrid, però tenir tots els avantatges per escriure en castellà i no tenir-ne ni un per escriure en català desanima una mica. Si volem cultura catalana, i jo crec que l’hem de voler, hem d’ajudar la producció en català tant de teatre, com de música, com d’’influencers’, de tot. Mentre no sigui així, tot es redueix a una qüestió de voluntat individual. Jo beso els peus dels ‘influencers’ que ho fan en català i intenten demostrar que tenen prou mercat, perquè la pressió per fer-ho en castellà és brutal.

Va estar molt temps sent autor i actor i, alhora, informàtic. Què el va fer decidir a jugar-se-la i deixar la feina?

Hauria pogut compaginar-ho més temps, perquè em donaven moltes facilitats, però havia de gastar en la informàtica energies que volia destinar a escriure. I em vaig llençar. Justament, també ho va fer la meva parella, que va decidir deixar la feina que tenia i començar a treballar de psicòloga. O sigui que, de cop, tots dos érem autònoms. Ens vàrem embolicar la manta al cap.

Si surts per la tele la gent se’t creu més?

Mentre no surts per la tele ja et pots matar a dir que ets actor, és inútil; per a la societat, no ho ets. I quedes sorprès de la gent que se la mira, perquè encara ara em trobo gent que em coneix per haver-me vist a «La Riera».

La col·laboració amb Sergi Belbel ha estat un punt d’inflexió?

Segur. Ell rep la influència del Benet i Jornet, que l’apadrina, i el Sergi m’apadrina a mi quan ens coneixem en un curs que ell impartia. Em converteix en part d’una cadena d’autors, d’una tribu, i això em fa agafar molta velocitat. A banda, té un coneixement del teatre fora de sèrie que t’ensenya moltíssim. M’assenyala coses que no piten i jo m’esforço per entendre per què; això em fa saltar etapes d’una manera que, fins i tot, em fa vertigen.

Ser un informàtic que escriu teatre amb molts elements tecnològics és el seu tret diferencial com a autor?

Suposo que sí. Suposo que els deu anys que vaig treballar com a informàtic són un bagatge que em surt de forma natural. Mentre altres autors coneixen molt bé la història del teatre, jo conec la intel·ligència artificial, i això es deu notar.

Toca temes que estan en el debat social. Sembla que escrigui havent llegit el diari.

Home, una mica sí! M’interessa el que està passant i, encara més, el que passarà. M’agrada preguntar-me cap on estem anant com a humans. Veient l’efecte que han tingut les xarxes socials, la sensació que tinc és que no hi ha ningú al volant, que no hi ha ni límits ètics ni gestió política. En tot això anem molt tard. I durant la revolució industrial, que va ser un procés lent, anar tard era una cosa; però ara que tot va tan ràpid, anar vint anys tard és massa, no ens ho podem permetre. Ja hi ha una generació que n’està rebent un impacte molt fort ara mateix.

L’inquieta personalment?

Sí. Jo crec que no pots escriure sobre una cosa que no et toqui personalment. Si ja tingués les respostes escriuria dogmes i faria misses. El teatre ha de ser un espai de dubte, de provocació, de generar preguntes, de transformar mitjançant la interpel·lació.

I la comèdia és la millor eina?

Em sembla que sí. Jo tendeixo a ser una mica dens, i si no plantegés els temes com a comèdies potser seria molt feixuc. A més, a mi m’agrada molt fer riure i entendre com funciona el que fa gràcia. La comèdia és tan difícil! Que una situació faci riure o no va del vol d’una mosca, pot dependre de que algú estossegui al moment clau. I si en una sala riuen deu, però cent no riuen, ja no funciona, perquè el públic d’una comèdia també és un actor. Això no passa amb el teatre dramàtic. La comèdia no està prou valorada.

En quin punt del procés nota si funciona?

Depèn de l’obra, però no ho saps segur fins que estrenes. Amb «iMe» va ser molt bèstia, perquè estàvem fent una cosa molt estranya i la mateixa gent de la companyia tenia l’expectativa d’agradar a quatre friquis. La vàrem estrenar a Olesa i als cinc minuts la gent ja reia com un monstre. És màgic! Arribar a provocar això a una gent que s’asseu a mirar unes mentides que t’has inventat és apassionant.

Es pot crear un acudit infal·lible?

Crear-lo potser no, però sí que pots reconèixer un acudit que ha de funcionar i que, si no funciona, és que estàs fent alguna cosa malament com a actor o com a director.

Què és el que li costa més quan escriu?

Em costa molt començar. Trobar un tema que realment em vingui de gust, que pugui interessar, que pugui agradar als actors... Tot això em fa dubtar molt. I l’altre moment crucial és quan porto 15 o 20 pàgines i se m’acaba l’embranzida inicial. Em perdo, veig defectes, em poso a reescriure... Em salva el fet que escriure em diverteix molt i quan dubto em llanço a veure què passa i ja està.

De tot el que el fa patir de cara el futur, què el preocupa més?

La soledat, l’aïllament social. Ara la societat ja no et porta a relacionar-te, com havia passat fins ara; els al·licients per fer-ho ara han de sortir de tu. Si ja tens una IA amb qui parlar a casa, i si a més està pensada per fer-te sentir bé, per què has de buscar una persona? I si no hi estàs amb altres éssers humans, quin sentit té la vida?

Encara hi ha esperança?

Sí. Al mateix temps que estem veient clarament els efectes de la desaparició de la xarxa social, també estem veient un petit rebot de gent que està farta de pantalles. Al teatre notem que hi ha públic que ve amb la voluntat de fer un acte de comunitat, emocionalitat i realitat, amb gent de veritat que no et pot enganyar. És curiós perquè jo vaig sortir d’un sector punter per anar a un que, bàsicament, està fent el mateix des de fa dos mil anys, però podria ser que aquest sector tan vell acabi sent el més avançat.

Ara fa un espectacle immersiu. El teatre ha de sorprendre per mantenir-se viu?

El teatre necessita un reclam per fer-t’hi anar. Si hi ha cinquanta obres en cartellera, cal tenir alguna cosa que faci que triïs la meva. Portant «Supersàpiens» a una nau del Poble Nou volíem fer una cosa que és molt habitual a Nova York o a Londres, però que no és habitual a Barcelona. Hem de veure si hi té lloc.

Què valora més del que li està passant?

Que puc demostrar que no estic boig; que puc viure explicant històries en un teatre. Res no em fa més feliç.