La Innocentada dels Cossos Sants: crims, humor i molt manresanisme

S’obre el teló i es veu un muntatge amb una trama que conté crims, humor, bromes fàcils (i, algunes, barroeres); personatges estereotipats i, sobretot, molt manresanisme. També hi surten unes coreografies que no afegeixen res a l’argument, però sí unes bones dosis de dinamisme i de frescor al conjunt. Quin és el nom de la pel·lícula? La Innocentada de Manresa. No és cap pel·lícula, de fet, i en l’argument hi ha una mica de tot: comèdia, intriga, musical...

La 69a edició de la Innocentada, amb el títol de Cossos Sants. El retorn, estrenada aquest cap de setmana al teatre Conservatori de Manresa, beu en aquesta ocasió d’un capítol de la història local prou conegut: el 30 d’agost de l’any 1372 una processó va portar fins a Manresa els Cossos Sants. La ciutat estava acabant de construir la basílica de la Seu i li mancaven unes relíquies que li donessin renom i, casualment, al poble veí, a Sant Fruitós de Bages, en tenien unes de santa Agnès, sant Maurici i sant Fruitós. Com se sol dir: blanc i en botella. Amb l’excusa que allà les guardaven de qualsevol manera, Manresa se les va endur. El que molts santfruitosencs encara ara consideren que va ser un robatori amb totes les lletres també ho pensa la Marina de l’obra, una santfruitosenca que està disposada a tot per recuperar-les.

L’escenari: el Gat Moix

El muntatge només té un escenari: el Gat Moix, un bar on es troben la Serafina, una bevedora sense pèls a la llengua; el Josep Maria, un masclista, racista i nostàlgic; la Lora, propietària del bar, que destina bona part dels esforços a posar pau entre un i altre; els nebots del Josep Maria, el Maurici i l’Agnès, dos pixapins de Barcelona que no saben res de Manresa, però que els donen unes quantes voltes a tots plegats, i un personatge clau en el desenllaç, difícil de definir, atès que se situa entre la realitat i la ficció, amb comentaris sobre la Innocentada adreçats al públic. «Tot plegat és una bona farsa», diu al començament per a qui no hi hagi anat sabent una mica què trobarà. Recorda el Nil de la sèrie Els Joves, que només recordaran els lectors més boomers, però amb barba. Juntament amb els esgarips de la Marina, aquest personatge omnipresent i estrany ofereix alguns dels moments més còmics de la representació, a jutjar per les rialles del públic assistent a la funció de dissabte a la nit.

De Manrússia als contenidors

Pel Gat Moix també hi passen dos policies locals una mica curts de gambals que no deixen massa ben parada la professió, Antoni Ullestret i Antònia Meixambric; una periodista, l’Alba, que treballa en tots els mitjans locals de la ciutat fent honor a la precarietat que caracteritza la professió; el Ferran, una víctima de la Marina, i, com no podia ser de cap altra manera en una obra que fa befa i caricatura de la ciutat, alguns tòpics i temes recurrents, i també d’actualitat. Els sabuts Manrússia i Manrraqueix, l’entrada en funcionament dels contenidors tancats, la dona conflictiva que tenia amargats els veïns i el comerç del sector Sant Domènec, la que cremava contenidors, la rivalitat amb Sant Fruitós i amb Vic i Igualada; l’orgull manresà i la sensació de ser una ciutat infravalorada tot i ser la capital de la Catalunya central, i el pessimisme o optimisme dels manresans a l’hora de parlar del seu municipi, representats en l’alcalde Marc Aloy (que té un paper inesperat en l’espectacle) i en el cap de l’oposició, Ramon Bacardit, que, per cert, dissabte tenia un integrant del seu equip a la platea que li ho podrà explicar fil per randa. Serafina: «La qüestió és que la ciutat no està tan malament com la volen pintar alguns i que encara s’hi fan moltes coses que estan bé». Josep Maria: «Depèn de a qui li preguntis; ja t’he dit jo que el Bacardit aquell té una visió ben diferent».

L’espectacle organitzat per l’Agrupació Cultural del Bages amb el patrocini d’UManresa, la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament, té al capdavant Robert Canet, autor de la idea i text original; Jordi Gener, director, i Marta Gros en la direcció coreogràfica d’un cos de ball que va arrencar aplaudiments en cadascuna de les cinc coreografies que van desfilar per l’escenari; especialment la penúltima, Sweet Charity. Overture, amb les vuit balladores i l’únic ballador convertits en monges. Lògicament, a Cossos Sants no hi falta una monja, sor Llúcia Vaja.

La qualitat del so, el ritme del muntatge, només amb alguna escena comptada que es va fer una mica massa llarga; els actors, els ballarins... Totes les persones implicades en la Innocentada saben trobar el to adequat a una proposta que es podrà tornar a veure el cap de setmana vinent: el divendres 30 de gener, a 2/4 de 9 del vespre; el dissabte 31 de gener, a la mateixa hora, i el diumenge, 1 de febrer, a les 6 de la tarda.

«Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; santa Agnès, sant Fruitós, sant Maurici gloriós!». «Forasters, potiners, que els teníeu en galliners». La història local dona per a molt.

Jordi Gener, director de la Innocentada

«La Innocentada té molts reptes»

L’any vinent serà la 70a edició. Ja teniu alguna cosa pensada?

No tenim res. Com sempre. Evidentment, tenim al cap que és un número rodó, però, quan acabem aquesta ens hi posarem.

El principal repte deu ser fer cada any un muntatge diferent amb el fil conductor de Manresa.

La Innocentada té molts reptes. El primer és el text perquè, quan els grups de teatre ens plantegem fer comèdies, ens costa molt, en el teatre universal, trobar-ne de bones. Estrenar cada any un text inèdit que, a més a més, reuneixi una sèrie de requisits ho fa molt complicat. Un d’aquests requisits és que faci riure; un altre, que parli de Manresa, però que la pugui entendre tothom.

També hi ha els balls...

D’entrada, és una mica un contrasentit perquè, en una obra de text, ens saltem la part del teatre musical que els actors es posin a cantar i anem directament a fer unes coreografies. És una altra de les dificultats que té. No és fàcil.

Com heu enganyat la veu en off, l’alcalde, per participar-hi?

Hi ha hagut molta predisposició. Ja fa uns anys vam tenir una col·laboració semblant.

Feta l’estrena, està content?

Sí. Vam fer una molt bona estrena, tot i que el públic de les estrenes sempre és més prudent.

Marta Gros, direcció coreogràfica

«El text ens ha permès fer molta varietat»

Una de les dificultats de la Innocentada és l’alternança del vodevil i la farsa amb els balls. Com ho ha fet per triar-los a l'hora de combinar-los amb el text?

Normalment, quan llegim el text hi ha una proposta de balls per part l’autor i ho acabem de valorar. El vam anar llegint i vam anar pensant on podíem encabir-ne. Jo tenia clar que en volia fer cinc, un més que l’any passat. A còpia de llegir el text ens venien músiques al cap que ens ajudaven a incloure’ls. Per exemple, quan surten els Goigs de a Llum.

Que sonen en una versió molt diferent de l’acostumada.

Sí. És una versió tecno genial.

Una coreografia és més tipus el musical «Chicago», una altra més rockera o més twist. Com ho fa per escollir els estils?

Aquest any el text ens ha permès fer molta varietat, que ja en teníem ganes perquè feia anys que no hi havia tanta comèdia. També hi ha el tema de la Tirallonga dels Cossos Sants [un joc infantil lligat a les relíquies], on vam poder posar un ball més tradicional.

El número de les monges és molt divertit.

És espectacular. L’ha fet la Sònia Serra. Ens ho passem molt bé.

Subscriu-te per seguir llegint