Sagarra, Solsona, la joia de la corona d'una gran obra i les espines dels telèfons

"La corona d’espines", de Josep Mª de Sagarra, sota la direcció de Xavier Albertí, que també en signa la composició musical, feia estada al teatre Kursaal de Manresa en dues funcions durant el cap de setmana i una més aquest dilluns, en la majoria d’elles amb les localitats exhaurides. Manel Barceló, Jan D. Casablancas, Jordi Domènech, Abel Folk, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Júlia Roch, Laia Valls, Rosa Vila i Roger Vilà tornen a posar a escena un drama ambientat a la Solsona del 1793 on conflueixen la hipocresia social, la política, els interessos creats i un nou món que es desvetlla.

El Senyor de Bellpuig (Folk) cerca concertar un matrimoni de conveniència entre el seu nebot, l’Eudald (Casablancas), i la neboda dels senyors del Miracle. El nom de Bellpuig té fama i reconeixement i pels del Miracle serà un ascens social que els pot acostar a la cort amb les suposades coneixences i influències del primer. Però el que no saben és que està arruïnat i el casament li propiciaria una millora econòmica evident i flagrant. En secret, però, sobrevola i conviu entre el seu nebot i la vella majordoma de la casa, la Marta (Gonyalons). L’Eudald acaba d’arribar de França on el van enviar a estudiar, ha vist i viscut canvis, com l’esclat de la Revolució Francesa, i creu en aquest emergent moment de transformació, n’està convençut. Eudald esdevé el símbol de la societat canviant davant l’antic règim i l’avenç dels nous estaments. I, sense saber-ho, repeteix una secreta història amb el seu enamorament amb la Mariagneta.

Però ha tornat a una jerarquitzada i inamovible, fins i tot enllotada, societat, la d’una Solsona afrancesada. Amb unes implantades jerarquies socials basades en les convencions socials entre els nobles i els interessos estratègics, que obvien les relacions i els sentiments humans més bàsics i naturals. Es fa carrera per interessos, no per mèrits, i les aparences ho són tot, en un suposat sacrifici altruista, però només beneficiós que procura un benestar per uns amb l’evident sacrifici d’aquells a qui manipulen i tracten com marionetes. Però la Marta, l’amatent majordoma que tot ho veu i tot ho sap, malgrat el seu silenci, el seu sacrifici, apunta la necessària humanitat que tota història requereix i aquesta no és pas menys. La Marta és la veu de la saviesa adquirida amb l’experiència i el dolor més profund viscut.

Rols patriarcals

"La corona d’espines" reflecteix amb evidència una jerarquia patriarcal evident i el trist i reduït paper de les dones en la societat malgrat el creixent poder en la figura de la Marta. Dones amb llinatge trenquen la convenció, però perpetuen models masculins, adquirint els rols dels hereus com a pubilles. Simplement, però, un personatge que els hi permet el poder econòmic. Poden pagar les relliscades o allò que no els és permès.

La constant intuïció cap al canvi arriba en un cert simbolisme sobre l’escenografia del muntatge. Els murs i portes que ombregen l’inici del muntatge, es van obrint, donant pas a la llum i l’aparent opulència va desapareixent.

La peça té una base molt coral, contraposen dues posicions: el vell règim versus el nou estament, però amb dos evidents i necessaris contraforts, com són els personatges de Bellpuig i la Marta.

L’altivesa inicial i el vigor del senyor de Bellpuig va mudant cap a una visió grotesca, ridícula, sense sentit ni reflexió, del seu discurs i les seves intencions, deixant en evidència que emprèn un camí cap a l’obsolet.

Tot el contrari amb el personatge de la Marta, en creixement, enfortint-se, reivindicant la veu i trencant el seu silenci, la raó del seu creixement donat per la coherència, l’experiència, la supervivència i la saviesa que es manifesten en el moment oportú i idoni. Excel·lentíssim treball d’Àngels Gonyalons.

Indubtable finalitzar la funció de diumenge amb la platea del teatre manresà dempeus.

Els inefables telèfons mòbils

Un apunt: a la tercera va anar a la vençuda. Després de "Gegant" i "Kramig", la ratxa amb els telèfons mòbils en aquest nou any es va trencar a la funció del diumenge i especialment, ho són sempre, en les escenes més cabdals i inoportunes: missatgeria instantània sonant i trucades. Es podria discutir una dicotomia: addicció o manca de respecte. Conviure és no envair l’espai de l’altre per fer més ampli el propi. Perquè anar al teatre i estar més pendents dels aparells… es deu compensar (o així ho deuen creure) amb els vigorosos aplaudiments (i no s’ha seguit el muntatge com cal). Sigui el que sigui, els mòbils van tornar a sonar. Quina llàstima!

Subscriu-te per seguir llegint