Teatre per combatre el feixisme

"Nos quedan muchas guerras y tendremos muchas veces que decir no, los actores somos la memoria de la gente", deia Javier Cámara a la pel·lícula "Los abajo firmantes". "Dones del 36", amb interpretació de l’igualadí Joan Valentí i direcció del manresà David Pintó, ambdós autors de la peça, arriba als escenaris en l’instant precís i idoni. Estrenada divendres al Teatre de l'Aurora d'Igualada, l'obra esdevé del tot oportuna en aquest moment d'insòlites i inaudites reivindicacions de joves generacions que afirmen, i es reafirmen, que "con Franco se vivia mejor" o "que la dictadura de Franco trajó la paz". Es manifesten obertament seguidors de grups polítics d’extrema dreta aprofitant aquest buit abismal en què el desconeixement total i absolut de la Història genera moviments ridículs, però que ens posen alerta. "Qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la", que versava el filòsof espanyol Jorge Ruiz de Santayana.

Per això la necessitat d'un muntatge com "Dones del 36", una representació de dones silenciades, fins i tot, algunes d’elles, amb total i absolut desconeixement de la seva història. El relat se centra en aquestes protagonistes, la seva lluita i, sobretot, la força davant l’adversitat dels temps que els va tocar viure i sobreviure. Però el relat inclou els antecedents que van portar Espanya a la Guerra Civil, les seves conseqüències i les víctimes per posar en relleu els noms i les vides d'aquestes dones.

Noms propis, gens anònims

El camí a recórrer i a descobrir en aquest "Dones del 36" genera interès, voluntat de conèixer més, però sobretot la tasca de posar en relleu i èmfasi els noms de les dones, que acaben esdevenint representants de tots aquells noms no inclosos.

Concha Pérez Collado, que a través de la seva parada de bijuteria va aconseguir documentació i va ajudar represaliats a fugir del país. Marina Ginestà, la protagonista de la fotografia a la terrassa de l’hotel Colón fotografiada per l’alemany Hans Gutmann i que mai va tornar a Catalunya. Ana Garbín Alonso, fotografiada per Antoni Campañà i coneguda com 'la Madonna anarquista'. L'espectador descobrirà que Campañà va tenir les fotografies fetes durant la Guerra Civil amagades en una capsa i fins a l’any 2018, quan la família les va trobar, no van veure la llum. Salaria Kea, la infermera brigadista negra. Teresa Bellera, una de les cinc milicianes abandonades a la sort dels feixistes a Mallorca, a les quals van cometre les pitjors atrocitats. Carme Claramunt Barot, la primera dona afusellada al Camp de Bota. La pedagoga Justa Freire. Mercedes Núñez, autora de "Cárcel de Las Ventas". Las 13 rosas, amb la frase de Júlia Conesa "que mi nombre no se borre de la historia".

Escarni de la franquista

Dones del 36 té un format escènic fàcil, àgil i rítmic, amb certa interlocució silenciosa amb el públic, però que inevitablement se sent interpel·lat.

Un elaborat i ben reeixit treball de documentació, destacant el treball dramatúrgic i escènic, ja que malgrat que podria ser un exercici més proper al teatre-documental, la pàtina dramatúrgica, en un respecte a la no ficció de les històries, sí que permet llicències com per exemple el gran escarni, l'exposició ridícula de la figura de Maria Topete, funcionària de presons i directora de la presó Maternal de San Isidro y Las Ventas. L'obra la converteix en el bufonesc personatge d’una dona que va cometre tantes atrocitats, permeses pel règim, com el robatori de nens fins a l’any 1995.

El tàndem Valentí-Pintó segueix funcionant i "Dones del 36" és la progressió del recorregut iniciat junts amb "Mort a les cunetes", que va marcar una fita del compromís històric del projecte que estan duent a terme.

Subscriu-te per seguir llegint