‘Gener de 1976’ reviu al Palau amb un concert emotiu i majestuós, beneït per Lluís Llach

Els concerts de Lluís Llach el gener del 76 van ser d’esperança i vivacitat a Catalunya, d’un estat d’ànim que no sembla gaire traslladable al moment actual, als sentiments precisos d’aquests dies. El nou director de Barnasants, Marçal Girbau, va advertir en la prèvia que aquest muntatge del Palau de la Música no seria un acte de nostàlgia, si bé va afegir que "és trist que aquestes cançons continuïn sent vigents". Així que, sí, hi va haver melancolia, i l’eco d’un temps en què hi havia objectius i horitzons, en la reconstrucció minuciosa, sentida, de Gener de 1976 en el seu 50è aniversari, produïda per Barnasants.

Un concert teixit amb materials nobles, un fi sextet assentat en el piano de Manel Camp(com llavors) i en el qual Santi Arisa només va agafar les baquetes en una cançó Un dia, reemplaçat en la resta del temari per Lluís Ribalta (el titular en el concert del Camp Nou, el 1985). Muntatges de vídeo van posar context històric i Gemma Humet va trencar el gel amb la primerenca Despertar, una de les nou peces que Llach va cantar aquelles nits i que no van ser recollides per l’àlbum.

Manel Camp, Lluís Llach, Joan Reig parlen del concert.

Va ser encertat propiciar el contrast entre la veu estilitzada d’Humet i el to robust de Joan Reig, donant aquest vida a Cal que neixin flors a cada instant i recordant les aventures del petit Maurici (Serrahima) a Damunt d’un terra. I cal parlar de Borja Penalba, aliment permanent amb les seves guitarres, el seu acordió i els tons greus de la seva veu, doblant l’estilitzat cant d’Humet a Respon-me.

A l’escoltar l’àlbum se sent la intensitat i el públic com a coprotagonista, i així va ser, de nou, en un Silenci molt compartit per tot el Palau. El clamor popular es va desencadenar en la segona part, que va obrir el mateix Llach amb un parlament en el qual va retre honors a Oriol Regàs, artífex dels recitals del 76 ("burgès, però molt fidel al seu poble"), va fer, més o menys, broma sobre Renfe i va aventurar que "un dia d’aquests haurem de començar a alçar-nos de veritat". Banderes i crits d’independència com no abundaven últimament al Palau.

Va caure L’estaca, pilotada per Reig i victorejada a plaer, i la insurrecció aviària de La gallineta, de la mà d’Humet. Però ja no era possible obviar que Llach era allà i que hi havia gana de veure’l cantar. Va tornar i va lluir empenta vocal, com fa quatre anys en la seva aparició al Palau Sant Jordi: a Si arribeu (amb el jove Fredrik Strand), un Abril 74 mà a mà amb Penalba i el poderós gòspel d’El jorn dels miserables.

Estava per arribar el cim de la nit, un Viatge a Ítaca integral, amb els seus 15 minuts de travessia i el seu destí incert, alçant-se majestuós amb els reforços d’una secció de metalls i la seixantena de veus de la Coral Escriny de Santpedor. Encara hi va haver més: Llach va reaparèixer per acompanyar Humet a A força de nits i Reig va tornar a recordar-nos, amb El bandoler, que Els Pets tenen un cantant imperatiu darrere dels tambors. I Llach, i tots els músics i convidats, i la coral, i el públic, es van fondre en un reprise de L’estaca, pels monòlits que un dia van caure i pels que estiguin per caure.