Alba Careta: «En el nou disc faig un homenatge a les dones que han hagut de punxar per fer el seu camí»

Alba Careta Arnaus (Avinyó, 1995), trompetista i cantant, presenta Panical (Microscopi, 2026), el seu quart disc, que no és poca cosa en un món tant difícil i exigent com el del jazz a Catalunya. Com ho encara?

Molt diferent, perquè he tingut moltes experiències. Ja he viscut totes les etapes anteriorment, i sé més o menys a què va. Sempre amb molta il·lusió, però ja des d’una mica més de calma. Ara bé, quan vaig reunir els músics per fer el disc els vaig dir: «aquest serà un disc tranquil per fi. Ja tinc 30 anys, ara ja podem anar tranquil·lament». I, bé, no ha estat així! És un disc superenèrgic com la resta, i crec que és simplement perquè no em puc evadir del què ens està passant. Tenim una realitat horrible: guerres, com el genocidi a Palestina. Aquesta ràbia i impotència surten a la música.

Quan parla del què passa al món, ho aboca en temes del disc com Pangea, per exemple?

Pangea és aquest primer continent, quan tots els continents estaven units, per bé. I el tema és com un enviament d’energia positiva, per dir-los que molts estem allà, encara que sigui des de la distància i amb la impotència de no poder fer res que estigui a les nostres mans.

En el disc hi ha també una Alba Careta arrelada a la terra.

Sí, clar, jo m’inspiro molt en la naturalesa: el que tinc a prop i veig al sortir de casa. Crec que, si tots ho féssim, aniríem una mica millor. Surts a passejar pel bosc i hi ha molta calma. Suposo que ho faig perquè no tinc calma, i intento buscar-la a la natura, on tot té els temps que s’han de tenir. Això ho hem perdut com a societat.

En un disc com Panical, arrelat a la terra, surt molta aigua, en temes com Liliana, que és dona d'aigua, Diluvi, Under water… És premeditat que sigui tant aquàtic?

No, s'ha fet sol. Sempre he pensat que m'identificava molt més amb el foc que amb l'aigua, per l'energia i per la força. Però fa temps que em vaig adonant que l'aigua té igual o més força que el foc. L'aigua no és la tranquil·litat que veiem en un llac o en un oceà, l'aigua té una força increïble que podem veure amb els aiguats, que en un moment destrossen un camí.

a

Com crea? Vostè toca la trompeta i també canta, però a l’Alba Careta Group són quatre instrumentistes més ( Lucas Martínez, saxo tenor; el manresà Roger Santacana, pianista; Guiseppe Campisi, contrabaix; i Jordi Pallarés, bateria i percussions). Com és el procés de passar de la inspiració a la gravació del disc?

Quan veig que faré un disc, primer em nodreixo de molta música contemporània, que crec que apel·la a les emocions que jo vull compartir: ràbia, tranquil·litat, neguit. Deixo que surti la meva, i ho faig amb el piano, molt simple, perquè no sóc gran pianista. Però tinc la sort de tenir uns músics amics, de confiança, que em coneixen tant que quan els hi porto els papers que he fet, ells molt fàcilment saben el que jo m’imagino. I ells hi afegeixen molt, i sovint surten coses que jo no hauria arribat a pensar que podrien sortir de la meva música. Això és preciós: que et sorprenguin.

I a això s’hi afegeix que el productor musical de Panical és Shai Maestro, prestigiós pianista de jazz, reconegut per la seva trajectòria amb l’Avishai Choen Trio i altres projectes internacionals. Ell va participar als Tallers Musicals d’Avinyó el 2004. Com va lligar el fet de treballar plegats?

Exacte, va estar als Tallers, i allà ens vam conèixer pel primer cop. Jo no creia que mai pogués treballar amb una persona a qui admiro tant, però simplement va ser: «Shai, m’encantaria treballar amb tu i hi ha aquest disc». I ell es va apuntar al carro de seguida: vam treballar en alguns assajos i va estar a la gravació del disc. La veritat és que ha estat un aprenentatge constant: veure com ell viu la música i com la concep, perquè és preciós el que fa.

Sempre dic que faig discos per poder tocar en directe, que és el que més m’agrada

Ara, després de la publicació del disc aquest divendres 30 de gener, arribarà l’hora tocar-lo en directe. És potser la part que més gaudeix?

Sí, sempre dic que faig discos per poder tocar en directe, que és el que més m’agrada. Malauradament, la indústria necessita música nova cada dos o tres anys per poder tocar en directe.

La seva música evoluciona amb la improvisació en els directes?

És que la música mai és igual, en el jazz i en el meu cas. Sempre dic que quan gravem un disc és com tirar una foto de com la música està en aquell moment, i mai estarà d’aquella manera mai més. Llavors, cada directe és un món. I això és el que m’agrada: deixar-me sorprendre i sorprendre el públic.

Per què ha titulat el disc amb el nom de Panical, aquesta flor amb arestes?

El panical és un tipus de card, una planta que se la considera lletja. Hi ha fins i tot l’expressió que quan una persona és un card és que és lletja. I, a mi, em semblen flors precioses. Justament pel fet de ser diferents, les trobo encara més boniques. Així que és un homenatge a totes les dones que han estat diferents i que molts cops han hagut de punxar per fer el seu camí en un món que està pensat per a homes.

S’hi ha trobat molt?

Sí. Ara ja és diferent, però quan jo començava a tocar la trompeta gairebé no hi havia dones trompetistes. En molts casos les experiències eren bones i en molts casos no. Més tard, veient altres referents dones que han anat superant tots els seus obstacles, vaig veure que es podia fer i m’anima a seguir el meu caminet. També pensar que un dia puc ser referent d’altres noies. Sembla una tonteria, però em fa seguir el camí, que és prou dur.

Per mi té molt sentit barrejar el jazz amb la Nova Cançó: perquè així és com sóc jo

Precisament, en el disc hi inclou Nosaltres les dones, el poema d’Edith Södergan que va cantar Maria del Mar Bonet. La seva música es caracteritza per fer aterrar el jazz a Catalunya a través de la Nova Cançó.

Per mi té molt sentit barrejar el jazz amb cançó catalana. De fet, ja va començar quan vivia a Holanda [on va fer un màster en trompeta jazz], quan em vaig plantejar què podia portar jo de nou, o, almenys, com sentir-me meu aquest gènere. Allà vaig començar a cantar cançons que havia escoltat tota la vida a casa, de la Nova Cançó. Moltes persones escoltaven per primer cop la llengua catalana, i jo pensava: «doncs això és lo meu». Em sento validada de tocar a molts llocs, a festivals de jazz internacionals [aquest cap de setmana serà al Nova Jazz Festival, a Suïssa], perquè així és com sóc jo, és un tros de mi i de la meva terra que porto. En els discos anteriors havia posat cançons de Lluís Llach, de Toti Soler... i en aquest cas volia remarcar que també hi havia dones a la Nova Cançó. Per això vaig triar aquest Nosaltres les dones; El metec, en la versió de la Marina Rossell que havíem escoltat tantíssim a casa; i Liliana, que és un homenatge a la Teresa Rebull.

Liliana és una dona d’aigua.

Teresa Rebull, que també era cantant de la Nova Cançó, va musicar el poema Dona d’aigua, de Josep Sebastià Pons, i en vaig escoltar una versió a capella. Penso que com a dona plantar-te en un escenari i cantar a capella és un acte de valentia molt important. Això em va inspirar i vaig buscar diferents dones d’aigua de la cultura catalana. Vaig trobar la Liliana d’Apel·les Mestres. Aquí tinc el poemari, que apel·la molt a la natura i denuncia com s’ha corromput el món. I li vaig posar veu a aquesta Liliana, en un rebuscat homenatge a Teresa Rebull.

D’aquesta Liliana n’ha fet un petit avançament cantant des dels boscos de Vallmanya de Pinós, on s’ha traslladat a viure. Per què?

Amb la meva parella buscàvem un lloc entre Solsona i Avinyó. És molt difícil trobar cases que siguin econòmiques i que estiguin bé. Vam estar buscant durant molt temps i vam trobar aquesta joia aquí al mig de Vallmanya. Buscàvem un lloc on estiguéssim tranquils, perquè ja tenim unes vides prou atrafegades, de viatjar molt amunt i avall. A mi m'agrada poder tenir bosc i natura. I també és important no molestar ningú tocant la trompeta, perquè és un instrument que sona molt fort. A Avinyó mai se m'ha queixat ningú, però poder sortir a tocar el bosc és increïble.

Presenta Panical amb un poema d’Olga Molina Jiménez.

Volia fer una descripció del que és un panical. A Teia, el disc anterior, ho vaig fer simplement agafant la definició del diccionari. Per mi és obvi, però molta gent em demana què és una teia, i també què és un panical. I l’Olga és una poetessa d’Avinyó que m’encanta el que fa, i fa molt temps que ens coneixem. Li vaig fer l’encàrrec de fer-me com una descripció, explicant-li el que significa el panical per mi, per poder-ho posar al disc. Està en català i en anglès.

De Teia (Microscopi, 2023) n’ha fet 59 concerts.

Sí! Uau!

Quines expectatives té amb aquest Panical? Per ara s’han anunciat tres concerts: al Festival de Jazz de Granollers (27 de febrer), Cornellà de Llobregat (18 abril) i Alcanar (19 d’abril).

En tenim bastants més que no es poden anunciar. Sempre que faig un disc nou desitjo que vagi el millor que pugui, però no n’espero res d’entrada. Haver fet 59 concerts de Teia és moltíssim, crec, per a un grup de jazz a Catalunya. Estic supercontenta. Tinc molta sort de tenir unes managers de Diàspora Colab que són una joia. I justament són dues noies en el món dels managers! Els concerts, de mica en mica, van sortint, però costa molt. Ara ja podem fer alguns teatres, però el que em fa feliç és poder tocar la meva música a llocs on tingui sentit.

Què va a fer a Suïssa aquest cap de setmana?

Vaig al Nova Jazz Festival, a Yverdon-les-Bains. El dissabte faré un homenatge a la música catalana. Ja hi hauré anat tres vegades. El primer cop va ser el 2023, quan em vaig lesionar el llavi i no podia tocar la trompeta, i em van dir que hi anés només a cantar. Després hi vaig anar a presentar Teia com tocava. I aquest any és un concert de producció pròpia, que han titulat Tribut a Catalunya, en el qual tocaré amb músics d’allà. Al festival també hi haurà Rita Payés, Lucía Fumero...

Està amb mil projectes a l'hora. Ha de ser així per poder viure la música?

Almenys jo no puc viure a Catalunya de la música jazz. Encara no puc viure del meu projecte. Llavors, una de les coses que m'agrada més és obrir-me i tocar molts estils diferents. Sempre explico que la música jazz m'ha donat moltes eines per poder improvisar amb la música i amb la trompeta, i m'ha servit de pont per tocar amb altres estils que potser no conec, però que hi puc aportar i ens ho podem passar bé junts. I estic amb en Rodrigo Laviña, a Extraño Weys, un grup de hip-hop català; amb l’OMAC (Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya) on ara estic de cantant solista també; l’Udolç amb Henrio, que ara ja farem el final de gira... Coses molt diferents, però que m'omplen molt totes.

Subscriu-te per seguir llegint