«El més difícil és aixecar l’obra i construir el teu personatge»

Probablement, Laura Rosel és una de les actrius més inesperades que haurà trepitjat l’escenari de la sala gran del Kursaal. Coneguda per la seva faceta de periodista -va dirigir el programa de TV3 Faqs i El matí de Catalunya Ràdio-, avui serà una de les intèrprets de l’obra de teatre "Els contrabandistes de llibres de Daraya", que parla de la creació clandestina d’una biblioteca en la Síria del dictador Al-Assad.

Com va anar a parar una periodista com vostè a una obra teatral?

Quan vaig plegar del FAQS, em va trucar l’actriu i productora Mercè Managuerra, amb qui no ens coneixíem, em va comentar que li sabia greu que deixés el programa i va voler quedar per conèixer-nos. I aleshores em va explicar que volia portar al teatre el llibre de la periodista Delphine Minoui perquè li havia frapat la història. Va afegir que em veia fent el paper de l’autora.

Podem imaginar la cara que va posar davant de la petició.

Li vaig dir que jo no soc actriu. I ella em va comentar que em veia fent de periodista i narradora. Aleshores, però, el projecte encara estava a les beceroles. Després va venir la pandèmia, jo vaig entrar a fer els matins a Catalunya Ràdio, però el projecte anava evolucionant fins que em van tornar a cridar. Havíem de fer-ho, d’entrada, al teatre Dau al Sec, però van anar a explicar-ho a la Carme Portacelli, la directora del Teatre Nacional de Catalunya, i va entrar a la programació de la Sala Tallers.

Havia fet mai teatre o tot plegat li va venir de nou?

Mai, mai, soc molt vergonyosa i tinc molt sentit del ridícul. Però un any abans, el director de la companyia AlGalliner de Sabadell em va demanar de fer un paper, també de periodista, a l’obra Atemptat, dues funcions al Teatre Principal. Aquesta és l’única experiència prèvia que tinc en el món de l’escena.

D’espectadora a protagonista.

A partir de l’obra de la biblioteca de Daraya, sento encara més respecte pels actors i les actrius, per l’ofici. Hi ha moltes capes en la interpretació que no es veuen, i molts viuen en la precarietat perquè és molt complicat viure d’això. A més, tenia un cert respecte al fet que es pogués veure la meva aparició com ‘i ara ha de venir una periodista a fer d’actriu ...’.

Què ha estat el més difícil?

Memoritzar el text em semblava que seria molt difícil. El meu personatge té un monòleg inicial de 5 o 6 minuts. Em provocava vertigen, recordo que les meves filles em van ajudar a passar text, a casa. Però més tard, vaig veure que el més complex venia després, a l’hora de construir el personatge, aixecar l’obra, saber què has de fer amb les mans i els peus, on t’has de situar, a qui has de mirar, controlar les pauses, l’escolta, saber on va cada frase, la coreografia dels moviments, ... El teatre és treball en equip i t’ajudes a recuperar el fil si el perds. Vam assajar molt, cinc hores cada dia de dilluns a divendres durant dos mesos. Fer d’actor té molt mèrit.

L’obra explica que la periodista Delphine Minoui va descobrir un dia a Facebook la pàgina Humans for Syria, d’un col·lectiu de fotògrafs sirians que parlava d’una biblioteca secreta al cor de Daraya, durant la guerra de Síria. Quin format té el muntatge?

Podríem dir que és teatre documental, amb la narració en la primera persona dels nois que van fer la biblioteca, la seva veu explica l’experiència. I es crea un debat: hem de salvar llibres quan no podem salvar vides? La resposta és que sí, perquè és l’últim acte de dignitat, el clau roent al qual agafar-se per continuar vivint.

Vostè és la Delphine?

Jo començo dient ‘bona nit, soc la Laura Rosel’, i explico com hem arribat fins aquí i també el debat sobre el lloc des del qual s’ha d’explicar aquesta història. Des de la superioritat moral occidental, podríem preguntar-nos si l’hem de narrar nosaltres o ells, com ens hi hem d’apropar. L’obra l’expliquen ells i jo em vaig convertint en la Delphine. Els tres actors són d’origen àrab, Marwan Sabri, Jorge Yamam i Iylass El Ouahdani.

Amb dramatúrgia de l’Albert Tola i l’Iban Beltran, que n’és també el director, l’obra planteja diversos debats. Els tenien mentre la preparaven?

I tant, en els assaigs parlàvem de política, de la qüestió nord-sud, ... Els actors fins i tot diuen frases en el dialecte sirià, reciten versos, ... es poden escoltar diverses llengües.

A principis de desembre, la dictadura d’Al-Assad es va esfondrar. Va afectar la preparació del muntatge aquesta notícia?

Va tenir un impacte brutal. Estàvem en plena etapa d’assaigs, i vam decidir que ho havíem d’introduir al text. En l’emotiu monòleg final del Marwan, se’n parla, i es fa la reflexió que el malson sembla que per fi s’ha acabat, però s’entra en un període d’incertesa.

El poder de la paraula també és un tema destacat?

El poder de la cultura hi és ben present, perquè la repressió cultural i la censura del règim d’Al-Assad era molt dura. Hi havia cases amb petites biblioteques que la burlaven, i els joves descobrien que hi havia llibres que no eren propaganda del dictador. Dos dels nois i la Delphine van venir a una funció, va ser molt emocionant.