Conxita Parcerisas: “S’han d’incorporar les dones al relat històric”

Hi ha dones que fan història i, d’altres, que l’expliquen. “Rescatar les nostres avantpassades de l’oblit i donar-les a conèixer”. Aquest era el propòsit, diu la historiadora Conxita Parcerisas (Aguilar de Segarra, 1953) quan, el 2009, va començar a fer recerca sobre personatges femenins locals. Co-fundadora de l’Associació Memòria i Història de Manresa i de la pàgina web Manresanes que han fet història, va rebre el 2022 el Premi Maria Casajuana per la seva aportació històrica centrada en la dona i, el 2023, el Premi Séquia per la seva labor de recerca local.

Conxita Parcerisas és llicenciada en geografia i història i, tot i que mai no s’hi ha dedicat professionalment, sí que ha dut a terme una important tasca d’investigació centrada, sobretot, en l'àmbit local i en el context de la Guerra Civil Espanyola. “Cal parlar del que va passar fa noranta anys”, diu Parcerisas, “un cop d’estat contra una república legalment constituïda va desencadenar una guerra civil amb un cost humà i social enorme”. D’aquesta voluntat de divulgació en va sorgir, ara fa vint anys, l’Associació Memòria i Història de Manresa, portal que “ha esdevingut un referent de la història local del segle XX en l'àmbit del país”, assegura. A més, un dels objectius tant de l’associació com de Parcerisas és arribar als joves: “quan els dius que tots tenim un familiar que va viure la guerra civil, es comencen a fer preguntes, i això és bo”, continua. En efecte, la historiadora explica com es van sorprendre uns nets al saber que la seva àvia, amb qui havien conviscut, havia estat miliciana: “No s’ho van creure fins que els vam ensenyar el nom de l’àvia als documents on constaven les 10 pessetes diàries que cobraven els milicians per compensar la família”.

Arran de troballes com aquesta, que duien nom de dona, Parcerisas, buscant entre arxius, premsa local, publicacions, testimonis i entrevistes, es va començar a fer preguntes: qui eren aquestes dones de les quals no se’n sabia res? Era el 2009: naixia Manresanes que han fet història. “Amb la Lluïsa Font, vam coincidir en la idea de fer biografies de dones manresanes de tots els àmbits. En aquells moments no hi havia res focalitzat en la història de les dones de la nostra ciutat”, explica Parcerisas. La labor d’investigació d’ambdues historiadores va materialitzar-se, entre el 2009 i el 2019, en la publicació de la biografia d’una setantena de personatges femenins de la comarca. Entre elles hi ha infermeres, mestres, obreres, mestresses de casa les quals, a causa d’haver col·laborat a la premsa local durant els anys de la República, van ser “represaliades i jutjades en consell de guerra a l’inici del franquisme”, continua, un règim “capaç de demanar la pena de mort per una noia de 20 anys o la presó per una dona de més de 70”. El projecte els va valdre el premi Regió7 de Comunicació l’any 2017.

La presència exclusiva de personatges femenins no és, però, l'única particularitat de la iniciativa; el localisme n’és l’altre gran eix. “M’apassiona la història local”, assegura Parcerisas, per a qui posar nom als protagonistes és, també, una labor de contextualització geogràfica, tant de país com, sobretot, de ciutat i comarca. Perquè “la història general que té en compte les històries locals és més entenedora i propera per a tothom”, afirma. Tanmateix, no sempre és fàcil trobar vestigis de la història en minúscula - i menys en el context d’un règim franquista. “Tenim grans mancances per seguir els fils de les històries que expliquem”, explica Parcerisas, però el procés és ara, gràcies a Internet, a la digitalització dels arxius i a la possibilitat de contactar ràpidament amb historiadors i particulars, més senzill. “En el nostre cas, tenim una llista de recerques per iniciar”, assegura.

La feina de recuperació feta per historiadors com Parcerisas ha obert noves perspectives i línies d’investigació en l’àmbit local i femení. “Moltes historiadores treballen ara des d’una mirada més àmplia, que té en compte altres aspectes de la societat, i no només la política, els conflictes bèl·lics o les institucions”, assegura. El coneixement tant de la història local com de la història de les dones ha canviat radicalment en els darrers anys i, actualment, existeixen estudis que posen el centre d’atenció en el paper fonamental que han tingut aquestes al llarg del temps. Gràcies a aquest canvi de perspectiva, han pogut veure la llum les històries concretes de mestres, infermeres i activistes manresanes que, represaliades, militaritzades i exiliades, havien estat fins al moment desconegudes. Això no obstant, assegura Conxita Parcerisas, “no es tracta de fer la història de les dones”, com s’anomena - en una política malentesa - massa sovint, “sinó d’incorporar-les (per primer cop) al relat històric”.

Subscriu-te per seguir llegint