«Els pares s’angoixen molt, hem de gaudir de la criança dels nostres fills»

Míriam Tirado (Manresa, 1976) no sap què és l’avorriment perquè als molts fronts oberts que ja té com a consultora de criança conscient i escriptora -la segueixen 187 mil persones a Instagram- ara s’enfila a l’escenari per interpretar un monòleg que parla de tenir fills i fer-los pujar, amb «molt d’humor». El monòleg teatral "Fills: no deu ser tan difícil!" es representa avui a les 17 i a les 20 h a la sala petita del Teatre Kursaal amb gairebé tot el paper venut.

No té prou feina?

Fa quinze anys que dono conferències sobre maternitat i paternitat, ningú m’ha ensenyat a posar-me davant del públic. Fa un any i mig, vaig pensar a donar-hi una volta, i que algú expert en humor em guiés una mica, per no deixar-me endur tant per la intuïció. Vaig contactar amb el Roger Julià, un dels millors clowns del país.

Amb la idea de crear un espectacle en format teatral?

La idea inicial era donar una volta al que ja feia, però de mica en mica va anar evolucionant, quedàvem un cop a la setmana, em feia preguntes sobre temes de criança i ens vam adonar que estàvem creant un monòleg, en la línia stand-up, sobre maternitat.

Continua estant sola davant del públic, però ara amb la necessitat de seguir un guió?

El Roger també està tota l’estona a l’escenari. M’acompanya amb el piano i xerrem. Em dona seguretat. L’obra dura una hora i després en deixem mitja més per interactuar amb el públic, que facin preguntes. És un espai a la improvisació i passa el que passa, sempre diferent.

Deu ser un públic diferent del que estava acostumada.

Sí, ve gent que no ha vingut mai a escoltar una conferència, i he observat que hi ha més homes que en les conferències. Suposo que el format més humorístic, de comèdia, crea un ambient més relaxat. La teoria fa mandra, però anar a riure no, per això imagino que ve aquest altre tipus de públic.

Transmet el mateix missatge?

Sí, és el que transmeto en els llibres, les conferències, ... Sempre busco nous formats per ajudar els pares, les mares i els fills. La voluntat del monòleg és que riguin molt, es desfoguin i vegin que allò que els passa no els passa només a ells. I espero que aprenguin alguna cosa, ja que dono informació de les diferents etapes de la criança, de què poden esperar i què no, però d’una manera molt còmica. Si riuen i surten més feliços, perfecte. Hi ha gent que m’ha dit que és com fer teràpia. De fet, fa onze o dotze anys vaig començar a tenir repercussió a xarxes amb els vídeos de cinc minuts que penjava a Youtube sobre criança, amb humor. Després ho vaig deixar perquè em vaig posar a escriure, a fer conferències.

El tema de la criança ha evolucionat molt des que va començar a parlar-ne?

Trobo que tot s’ha tornat molt més feixuc, la gent s’angoixa. I jo proposo que cal riure més, hem de treure ferro i entendre que la criança són uns quants anys, els nens creixen i marxen. Per tant, hem de gaudir aquest període de la vida. Ara hi ha qüestions com les xarxes socials, però el que preocupa els pares continua essent el mateix, volem que els nostres fills siguin feliços i tinguin eines per desenvolupar-se.

Com estructura el monòleg?

Faig un recorregut en el temps, des del moment en què una parella es planteja tenir un fill, la consciència que si tothom en té no deu ser tan difícil, fins a l’adolescència. Amb el Roger vam anar construint els gags, buscant què fa més gràcia de cada etapa. El guió és dels dos.

Què pregunta la gent?

De tot! Hi ha gent de diverses edats, avis fins i tot, hi ha qui fa preguntes divertides, altres més serioses ... i tothom vol solucions als seus problemes. També pregunten sobre els límits, els desacords de parella, ... Un dia, em van preguntar quina era la millor marca de bolquers per evitar que el pipí del nadó s’escapés!

Quan van estrenar?

Vam fer dos passis al Teatre Goya de Barcelona, un al novembre i l’altra al desembre, tot i que prèviament, al maig, ja el vam representar dues vegades a un local de Gràcia. Aquest dissabte el faig a Manresa, tinc un bolo per més endavant a Girona i tornaré al Goya. Tampoc vull tenir una actuació cada setmana, tinc altres coses a fer.

Entre les quals, gaudir del musical «El fil invisible», basat en el seu llibre homònim.

El 8 de febrer farem la funció 100, al Goya, on ens estarem fins al març. Una altra companyia l’està representant en castellà al Teatro Alcázar de Madrid.

Subscriu-te per seguir llegint