Germaine Dulac, feminisme cinematogràfic

El Museu Tàpies de Barcelona ens presenta una petita exposició en record de l’obra de la directora, assagista, crítica i fervent feminista Charlotte Elisabeth Germaine Saisset-Schneider, coneguda arreu com Germaine Dulac (Amiens, 1882- Paris, 1942).

Filla de general i néta de Conseller d’Estat, Germaine Dulac va viure infantesa i primera joventut a París amb la seva àvia paterna, que la inicià en el gust per la lectura i el teatre. Ben aviat es va fer veure com a crítica i divulgadora d’idees feministes a les revistes La Fronde i La Française. El seu gust per la fotografia i un viatge amb una amiga a Itàlia per participar en un dels ‘films d’art’ la van inclinar cap a la cinematografia, a partir també de la visió de pel·lícules de Griffith. Amb Irène Hillal Erlanger funda el 1916 la productora DH Films i es converteix en la segona directora francesa, al costat d’Alice Guy. Es casa amb l’agrònom socialista Louis Albert Dulac, que la deixa en llibertat, tant pel que fa a l’expressió artística, com al desenvolupament de la seva sexualitat obertament lesbiana. Des d’un principi més narratiu, entén el cine més que res com una possibilitat d’experimentació, al costat dels avantguardistes parisencs com Apollinaire, Léger, Man Ray, Kiki de Montparnasse i, quan triomfa el sonor, es refugia en la realització de documentals per a la Pathé i la Gaumont.

La primera pel.lícula que voldria assenyalar de la Dulac és "La souriante Madame Boudet" ("La somrient senyora Boudet") del 1923, un migmetratge de 41 minuts, adaptació d’una peça teatral de Denis Amiel i André Obey representada i premiada al Nouveau Theâtre. Tracta d’una dona angoixada per un matrimoni desgraciat, que pensa posar bales a la pistola amb la que el seu marit simula suïcidar-se per fer broma i tot es resol amb un aparent final feliç, encara que ella retorna al seu estat d’insatisfacció.

S’ha qualificat com a mostra de cinema impressionista, per la seva narrativa en escenes molt curtes- pinzellades- unides per un muntatge àgil. D’altra banda, es podria dir que és pre-surrealista per les seves associacions oníriques i pel simbolisme de alguns plans, com els del piano –via d’escapament per Debussy- o la col·locació de les flors sobre la taula i pel pla final amb un teatre de titelles per damunt dels personatges reals.

Però el film fonamental de Germaine Dulac és clarament surrealista, "La coquille et le clergyman" (La petxina i el clergue), rodat el 1927, dos anys abans que "Le chien andalou" de Buñuel, sobre un guió d’Antonin Artaud. Som davant les pulsions eròtiques d’un capellà obsessionat per la dona d’un general, presentades per una sèrie d’imatges distorsionades, superposades, i una lliure associació de símbols, a vegades clars i a vegades subjectes a una interpretació personal de l’espectador.

La figura del militar condecoradíssim representa la possessió i el clergue resta captiu d’un veritable 'amour fou', des de que veu la parella en una carrossa i després lluita per un lloc en el confessionari. Els censors anglesos van dir que el film no tenia significat i, si el tenia, era òbviament rebutjable. Ja veieu.

Subscriu-te per seguir llegint