La guerra de Síria arriba al Kursaal

8 de novembre de 2012, Darayya, Síria. Un dels molts bombardejos que pateix la ciutat destrossa la casa d’un professor d’escola. Un grup de joves, dels pocs rebels que encara no han abandonat l'urbs, descobreix, entre les runes, els llibres que custodiava aquell acadèmic exiliat. N’apunten el nom a la primera plana i, aquests, es converteixen en els primers volums a omplir la biblioteca clandestina de Darayya, la història de la qual es va poder veure aquest divendres a la sala gran del Kursaal.

Sobre l’escenari, dos plafons i, entre ells, la periodista Laura Rosel, el paper de la qual era encarnar a Delphine Minoui, companya de professió i escriptora de l’obra. Les passeurs de livres de Daraya, el qual, els dramaturgs Albert Tola i Iban Beltran, van convertir en l’obra teatral "Els contrabandistes de llibres de Darayya". Quatre actors narraven, mitjançant la gravació i projecció en directe d’una part de l’escenari i en un format de teatre-documental, la relació entre Minoui i els idearis i principals lectors de la biblioteca. “La guerra és perversa, llegim per continuar sent humans”, deia l’Omar (Jorge-Yamam). Amb ells, el públic, que no omplia la platea, va viure els bombardejos i atacs amb armes químiques a la ciutat, la fam, l’allistament dels joves a les milícies, l’atemptat terrorista a la sala Bataclan (París) i l’intent fallit de l'ONU per enviar ajuda humanitària a “la ciutat que no veu mai el sol”.

Totxanes, projeccions, efectes de so i de llum: les eines per recrear un soterrani en estat d’excepció; Marwan Sabri, Jorge Yamam i Ilyass El Ouahdani: tres actors d’origen marroquí que, gràcies al seu coneixement de l’àrab, van dur aquesta llengua a la sala gran del Kursaal. L’obra, que barrejava audiovisual i teatre - amb una pinzellada de dansa contemporània -projectava les imatges que Minoui havia enregistrat en els seus intercanvis per Skype amb els joves sirians. Rosel- que a part d’actriu n’era també la narradora- portava la funció a cavall entre la realitat i ficció. En un intent d’involucrar el públic, l’espectacle va mantenir les llums davanteres enceses durant tota la representació i acabava amb un poema en àrab, recitat per la mare d’uns dels actors. El final, però, no va ser evident; fins que no es van encendre totes les llums de la sala, el públic no va començar a aplaudir.

La clausura de l’obra la va marcar un col·loqui on el públic va tenir l'oportunitat de dialogar amb els actors. De la conversa se'n va despendre la manca de coneixement que els espectadors tenien sobre la guerra de Síria (algú va preguntar als intèrprets si sabien -i li podien explicar- qui era Bin Laden) així com la falta de contextualització de la pròpia posada en escena la qual, tot i emprar el format documental, va donar per sabudes certes circumstàncies històriques a les quals, el públic de Manresa, n’era aliè. El col·loqui va acabar amb una última intervenció: “què s’ha après amb aquesta obra?” actors, director i ajudants de producció van respondre el mateix: que, abans de fer l’obra, de Darayya no en sabien res.