«Dormir o no dormir», aquesta és la qüestió: Míriam Tirado triomfa parlant de la criança al Kursaal

Per a la manresana Míriam Tirado, el gran dilema no és «ser o no ser», sinó «dormir o no dormir». Aquests van ser alguns dels apunts que la consultora de criança conscient i escriptora va deixar ahir a la Sala Petita del Kursaal, plena a vessar en les dues sessions que es van fer del monòleg teatral Fills: no deu ser tan difícil!. El públic, majoritàriament mares i pares, va gaudir d’una estona en què, a través de l’humor, es van abordar temes essencials sobre l’educació dels fills i els reptes de la paternitat. En segon pla, l’acompanyava Roger Julià, que aportava un plus escènic a la interpretació.

L’autora va recórrer, una a una, les diferents etapes de la criança, començant per l'embaràs. «Jo pensava que no seria tan difícil», confessava, abans d’afirmar que tot plegat va ser un cop de realitat. Tirado va continuar bromejant sobre aquesta fase, assegurant que és l'únic moment de la vida en què no et parlen de mesos, sinó de «setmanetes». Sense oblidar la preparació prèvia que comporta ni la compra compulsiva de material.

La següent etapa, dels 0 als 2 anys, va ser definida com l’entrada a «la gran moguda». De la il·lusió inicial als crits d’auxili. El primer any, explicava, és una autèntica muntanya russa. Aprendre a conviure amb el fill, però també amb la nova versió de la parella, concentra una intensitat extrema en molt poc temps. El consell? «No pensar gaire ni prendre grans decisions». I, sense adonar-te’n, el nen ja té dos anys.

A partir d’aquí, arriba la fase egocèntrica, amb un nadó que mana per sobre dels seus pares, «és un encreuament entre Napoleó i un minion amb dèficit d’atenció», deia bromejant Tirado. Tot i això, la manresana feia èmfasi en el fet que els infants fan els que els toca per edat i, precisament en aquest punt, «estan intensos i amb les emocions a flor de pell». És un moment clau en la formació de la personalitat i, tot i la dificultat, és molt necessari acompanyar-los i establir límits.

Als set anys, nou gir. Una etapa aparentment tranquil·la, però marcada pels conflictes entre iguals. El fill arriba a casa trist perquè no l’han deixat jugar i cal consolar-lo, però per dins sents ràbia. Tot crema per dins, però toca ser civilitzat. «És una putada, perquè et pensaves que cuidant-lo i protegint-lo ja n’hi hauria prou». I, com a colofó, arriba la temuda adolescència. El fill o filla es distancia, no vol estar amb tu i tens la sensació que t’odia. És una etapa més que s'ha de viure, tot i que sigui llarga i dura.

Després de convertir la quotidianitat en humor, arribava la reflexió final. L'experta va cloure valorant el mèrit que té criar els fills «des de l’assertivitat, acompanyant emocionalment i des de la consciència, sense haver crescut així». El missatge final era clar: «Rieu de tot, abaixeu les expectatives i gaudiu de cada instant com si fos l’últim».