Fabricants d’èxits a dojo: A qui premien els Grammy?

Amb prou feines ens hem fixat que els Grammy, des de no fa gaire, l’edició del 2023, disposen d’una categoria nova, el premi al compositor de l’any. Causa perplexitat que, amb tants anys de recorregut, des del 1959, l’acadèmia no hagués considerat pertinent reconèixer els autors de totes aquestes cançons que certs cantants van fer seves i van capitalitzar. És un canvi important: el mèrit de la cançó ja no s’atribueix només a la seva veu solista sinó a qui l’ha elaborat a la sala de màquines.

Els guanyadors en aquestes edicions són poc coneguts per al gran públic, però els seus noms estan en els crèdits d’un munt de ‘hits’. Figures com Amy Allen, guanyadora l’any passat (i que torna a ser nominada enguany), en el seu haver figura la coautoria del gran èxit Espresso, de Sabrina Carpenter (i de tot l’àlbum corresponent, Man's Best Friend), així com diversos èxits per a artistes com Harry Styles, Justin Bieber o Selena Gómez.

L’acadèmia va dir respondre així a una demanda històrica dels compositors afiliats, uns 3.500. Doncs ja trigava (¡el guardó al millor productor es va establir el 1975!). I tot això té a veure amb el gruix d’un pastís que mou més i més diners, el dels crèdits a l’streaming, allà on les cançons són «el nou petroli» (com saben tots els veterans del pop-rock que últimament han venut els seus catàlegs per mil·lenistes).

El gest de reconeixement era convenient. Tot i que atenint-nos als guanyadors d’aquests anys, no veiem tant un acte de justícia poètica cap al creador a l’ombra com un aval al compositor industrial, el ‘supercompositor’ que acumula autories de gran impacte comercial per als artistes ‘top’. Té aspecte de vedat bastant delimitat, amb nominats reincidents com Édgar Barrera (darrere d’èxits d’Ariana Grande, Ed Sheeran o Karol G) o Tobias Jesso Jr. (Justin Bieber, Miley Cyrus, Bon Iver). Ja sabem el que són els Grammy, l’aquelarre del ‘show business’. Però aquestes distincions posen en relleu creacions en les quals el rol del compositor es dispersa més que en el passat: coautories molt compartides, amb productors i arranjadors influint en una obra final que potser no controlen.

Vet aquí una objecció als èxits actuals, que, amb tanta firma involucrada no saps amb certesa a qui atribuir-los, ni on és l’ànima. Aquest Grammy reconeix més l’habilitat per llegir el sistema i la capacitat per adaptar-se que al compositor amb una veu pròpia distingible. En el pop d’avui, tot és una mica més difús.