El bosc, un territori captivador i misteriós

Era un poblet prop del bosc, al faldar de les muntanyes d’una serralada. A la part del darrere del Casinet, el cafè de la plaça, on els pagesos es reunien cada vespre a jugar a la botifarra i a traginar gots de vermut amb sifó, l’alcalde Tonet, tant espavilat com aficionat al cine, havia agençat una sala, amb una pantalla de lona ben tibada i un projector Ossa manllevat del local de les Congregacions Marianes de la ciutat cap de comarca. Els espectadors havien de traginar les cadires de casa seva i, com que tan sols tenien una màquina, la projecció s’interrompia cada cop que es canviava la bobina.

Es deia Pauet i posem que era orfe. El seu pare havia matat la mare a ganivetades en un dels seus rampells de còlera i ara es podria a la garjola. Al noi l’havien acollit els pagesos de Cala Tuies, un matrimoni que no tenia fills i massa camp per llaurar. El Pauet treballava tota la setmana i els dissabtes al capvespre baixava al poble per anar al cinema. A primera fila, assegut en un cadirot del cafè, restava embadalit davant les imatges de les pel·lícules, sobretot quan eren de l’Oest i en colors.

Un vespre de tardor, al Casinet havien ofert "Horitzons llunyans", un western d’Anthony Mann, amb el llargarut Jimmy Stewart de protagonista, un pistoler de Missouri reconvertit en guia d’una caravana cap a Oregon. El Pauet encara païa el desori dels molls de Portland, el vaixell del capità «que mai hauria d’haver deixat el Mississipí», la renglera de carros anant cap a les planes de Wyoming, quan va agafar la bicicleta per tornar a la masia. L’esperava el pa amb tomàquet i cansalada del sopar i la màrfega prop de l’estufa de llenya per encetar la son.

Es feia fosc. Solia vorejar el bosc i enfilar cap al llum esmorteït del mas, però aquella nit començava a baixar la boira i no es veia res de lluny. Tanmateix, el Pauet coneixia el camí que duia cap a recer i no hesitava. Cos dret a la bicicleta, sotjava entre els parracs neulosos, quan va sentir com un plany que arribava des del gruix dels pins, a la seva dreta. Es va aturar a parar l’orella. Semblava procedent d’un animaló ferit. Com que no podia seguir en bicicleta pels viaranys pedregosos entre els arbres, la va deixar a terra i va penetrar en l’espessor.

Al cap de poca estona de caminar, la foscor el va envoltar com un abrigall negre. El lament s’anava fent més proper, fins que en una petita clariana el Pauet es va trobar amb un nen de pell molt clara, com resplendent, que el mirava amb ulls tristíssims i es queixava «Tinc gana!». El Pauet s’hi va apropar: «Qui ets?», preguntava. I el nen seguia amb la mateixa «Tinc gana!», mentre obria la boqueta i mostrava unes dents molt blanques entre la salivera. Tot d’un cop, el nen va arrencar a córrer, endinsant-se en la negror entre la filera de pins. «Torna, no tinguis por!», cridava el Pauet, mentre seguia escoltant «Tinc molta gana!», ara més lluny. Es va entrebancar amb una arrel i va caure damunt la pinassa. Quan es va aixecar, els genolls encetats li feien mal i el cap li rodava. Sense defallir, però, s’aixecà i seguia corrent darrere aquell xicotet, que havia aparegut per demanar-li socors. La veu es va anar apagant i, a poc a poc, el Pauet perdia les forces i el cor li bategava molt fort. Llavors, la nit el va engolir.

Subscriu-te per seguir llegint