«Ens hem de felicitar per haver tret cossos diferents a l’escenari»

Marc Buxaderas (Manresa, 1999) tenia «tan assumit que no ens el donarien» que la concessió en la gala dels Premis Gaudí del guardó reservat al Millor curtmetratge a la pel·lícula "De sucre", en la qual interpreta un paper destacat, «va ser una pujada d’adrenalina». L’actor de la capital bagenca viu amb sorpresa i satisfacció l’èxit d’una cinta de 25 minuts, dirigida per Clàudia Cedó, que va néixer de l’obra de teatre "Mare de sucre", estrenada al TNC, i tindrà una versió en format de llargmetratge.

«De sucre» explica el desig de ser mare d’una dona de 30 anys amb discapacitat intel·lectual i la incomprensió del seu entorn. Es va veure per primer cop a la Seminci de Valladolid del 2024 i no para de donar alegries.

I tant! Valladolid va ser l’inici, allí vam rebre el premi del Jurat Jove i la menció especial del Jurat, després en molts altres festivals hem tingut premis i mencions, com al Festival Internacional de Cinema Solidari de Catalunya-Clam, de Manresa i Navarcles, on vam guanyar el premi al millor curt. I ara el Gaudí!

El pas de l’obra de teatre al format del curtmetratge ha estat encertat, doncs.

El curt es va fer, primer de tot, per veure si nosaltres podíem gravar en condicions ... i si ens han donat el Gaudí queda clar que malament no ho vam fer. L’altre motiu era veure si la gent s’enganxava a la història que expliquem. I ara està al catàleg de Filmin, senyal que agrada. També era la primera vegada que la Clàudia dirigia en cinema. Ara es farà la pel·lícula llarga, rodarem entre juliol i agost.

Ha resultat molt diferent l’experiència de gravar una pel·lícula a la d’actuar a l’escenari?

En el teatre, ho has d’exagerar tot més, perquè tot el públic ha de poder veure’t, estigui més a prop o més lluny de l’escenari. Fent cine, tens la càmera a dos pams de tu, per tant, no cal exagerar, ni tampoc cridar perquè portes un micro a la panxa. Adaptar-nos a aquest llenguatge requeria una prova.

El curt manté la mateixa història que «Mare de sucre»?

És més curt, i no hi surt tot, però s’ha replicat força l’obra de teatre, l’esperit és el mateix. Jo tinc l’escena en què l’Andrea em pregunta si se’ns nota la discapacitat. I li responc que a mi sí, a tu no ho sé. El meu personatge és un cagadubtes entranyable. Ella vol ser mare soltera, però no té informació ni el suport de la família, i se’n va directament al primer home que passa. Jo li pregunto si em vol ficar en un embolic perquè ella vol saber el procediment per ser mare i amagar-ho a la fundació on viu.

El llargmetratge ho farà tot encara més difícil?

Hem vist que l’engranatge funciona, ni la Clàudia ni nosaltres ho havíem fet mai. A la Clàudia se li gira feina perquè ha d’adaptar els monòlegs interns de l’Andrea, l’actriu protagonista, i algun meu per fer unes seqüències més terrenals.

La idea és mantenir la història de «Mare de sucre»?

Sí, aquesta és la idea. Es poden agafar altres fils i complementar amb un o dos personatges nous. Ja es veurà. De moment, tinc una altra pel·lícula per fer, "14 de marzo", de l’Alberto Gross. És la història d’una parella que té dos fills i es divorcia, jo faig de germà de la nova parella de la mare. Hem de gravar a l’abril.

No li falta feina ...

És curiós, la vida et porta per camins inesperats. Qui m’havia de dir a mi, que vaig començar fent obres en instituts, que un dia tindria un espectacle propi ("Spasticity"), que la pel·lícula on surto guanyaria un Gaudí, ... Han passat tantes coses en tan poc temps, que costa de digerir.

I ara els Goya.

No vull fer un brindis al sol, però ... a veure què passa.

Per què agrada «De sucre»?

Estem en el mateix cas que amb l’obra de teatre, si li treus el tema de la discapacitat intel·lectual és una història simple, una noia que s’ho munta de la pitjor manera per ser mare. La gent no està acostumada a veure això en pantalla, i empatitzen, diuen això és diferent, perquè la gent sempre veu el mateix.

Un motiu que no és menor.

L’obra ens va fer més coneguts a tots. El primer de què ens hem de felicitar és d’haver tret a l’escenari cossos i persones noves i ser referents del col·lectiu. Amb "Mare de sucre" la vam encertar molt, tothom ho va entendre molt bé, i amb el curt ha passat el mateix. Ja ens coneixem, sabem com treure la millor versió de nosaltres. De sucre pot sorprendre perquè narrem una bona història de manera molt diferent, com a "Intocable", "Especiales" i "Campeones".

Encara fan l’obra?

No, ja vam fer el recorregut que havíem de fer. Però no és una etapa tancada del tot perquè fins que no rodem l’última escena de la pel·lícula, els personatges viuran amb nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint