Richard Linklater ret homenatge a la Nouvelle Vague

Hi ha dos moviments cinematogràfics cabdals a la postguerra. D’una banda, el neorealisme italià de Rossellini i De Sica, des de 1945 a 1955; d’altra, l’anomenada nouvelle vague francesa de Godard, Truffaut, Rohmer i Chabrol de finals dels 50. Jo m’atreviria, al nivell que fos, afegir-hi el free cinema anglès dels Reisz, Richardson, Clayton i Anderson, unit a l’activitat dels angry youg men del teatre i la novel·la.

"Els 400 cops" i "A bout de soufflé" foren les dues pel·lícules que van representar el tret de sortida del corrent francès, dins de la teòrica d’André Bazin i al voltant de la revista Cahiers de cinéma. La de Truffaut provenia d’un naturalisme de caire autobiogràfic, mentre que la de Godard s’inspirava en els relats negres americans i gaudia d’una llibertat de realització veritablement agosarada. Resulta ben curiós que si Godard reverenciava el cinema americà -Fuller, per exemple-, ara sigui un cineasta americà el que reti un emotiu homenatge a aquella primera mostra godardiana, que ens va deixar sense alè.

El texà Richard Linklater és un dels màxims representants del cinema independent americà a través de l’Austin Film Society. La seva trilogia "Abans de…" presenta l’evolució en el temps d’una parella, composta per Ethan Hawke i Julie Delpy, des de la seva coneixença a Viena fins als problemes de maduresa del seu matrimoni a les platges de Grècia. D’altra banda, la seva aplomada "Boyhood", que vaig tenir la satisfacció de presentar a la Filmoteca de Catalunya, experimenta en el seguiment amb la càmera d’una colla durant 12 anys a Houston, tota una fase important en el desenvolupament real de les seves vides.

Quan Linklater ha rodat "Nouvelle vague", més que un homenatge a uns temps i uns personatges definitoris d’un estil, ha propiciat un apropament personal a la gent de Cahiers, les seves tensions i complicitats, sobretot a la figura de Jean Luc Godard en els seus inicis desvergonyits com a director, després d’haver sigut crític iconoclasta contra el cinema clàssic dels Duvivier i Clouzot i haver posat en relleu el valor dels americans com Wilder, Hitchcock o Mann.

"Nouvelle vague" recrea el rodatge d’"A bout de soufle" al Barri Llatí del París de finals dels 50, amb la presència d’actors que donen vida a tothom qui va fer possible una pel·lícula tan categòrica. Es un goig veure els retrats de Chabrol, de Truffaut, de l'amoïnat productor Georges de Beauregard, del paternal i col·laborador Jean Pierre Melville i fins i tot la fugissera Juliette Greco. Els dos protagonistes són un massa llargarut Guillaume Marbeck per ser Belmondo i una sorprenent Zoey Deutch, calcada quasi a la Jean Seberg. El rodatge és un exemple de caos creatiu i culte a l’espontaneïtat, amb un Godard sense guió, apunts en una llibreta i els actors entre la perplexitat i la paciència - sobretot la Seberg, que venia de rodar amb Otto Preminger Bonjour tristesse. Un exercici de llibertat en l’anarquia, amb resultats sorprenents, llavors i a través dels temps.

Subscriu-te per seguir llegint