L'infern de Gaza obre la projecció dels documentals dels Goya a Bages Centre Manresa

Manresa podrà veure, entre avui i el 20 de febrer, al multicinemes Bages Centre, els cinc llargmetratges documentals que aspiren a guanyar enguany els Goya. Els dos títols amb més possibilitats d’obtenir el guardó, a la gala del 28 de febrer a Barcelona, són dues creacions rodades per autors de prestigi: "Flores para Antonio" i "Tardes de soledad".

La recerca d'una filla

El primer neix de la voluntat de la filla d’Antonio Flores -l’actriu Alba Flores- per saber qui era veritablement el seu pare, per què va viure... i per què va morir. L’Alba és la impulsora i conductora d’un collage íntim -inclou molt material inèdit: dibuixos del protagonista i filmacions domèstiques de la família Flores- que reconstrueix la biografia personal i artística del seu progenitor amb una intenció decididament catàrtica i terapèutica. No cal ser precisament un fan de l’Antonio Flores per restar commogut amb un viatge apassionant, sentit i preciós que ens condueix, amb els inevitables meandres -no eludeix audaçment la dimensió més turmentada de l’homenatjat-, fins el seu -i el nostre- cor. Bella i dura alhora, "Flores para Antonio" s’erigeix en una joia tan enlluernadora com adorable. Una nova fita -i en van...- en l’admirable, proteica i imprevisible trajectòria de l’Isaki Lacuesta.

La intimitat del torero

"Tardes de soledad", que ja ha guanyat la Conxa d’Or i el Gaudí, suposa el polèmic debut en el terreny de la no-ficció de l’Albert Serra. La seva proposta segueix al llarg de set mesos l’activitat professional d’un dels toreros més cotitzats del panorama actual, el peruà Andrés Roca Rey. El director banyolí s’ha desmarcat de la iconografia amb que sovint el cinema ha retratat la tauromàquia, i ha adoptat un enfocament insòlit que prescindeix dels llocs comuns -el públic és gairebé invisible, no hi ha plans generals-. El film es revela com un document immersiu i despullat de qualsevol artifici, en què les càmeres digitals i la complicitat del protagonista -i de la seva cuadrilla- han possibilitat un realisme cru i concentrat que captura amb una sorprenent austeritat tot el procés d’una litúrgia sagnant. La seva millor escena no transcorre paradoxalment en una plaça, sinó en l’habitació d’un hotel: l’Andrés es vestit pel seu ajudant i el seu cos es transforma paulatinament en un altre.

Un repertori eclèctic

"Eloy de la Iglesia. Adicto al cine", dirigit per Gaizka Urresti, constitueix una apassionada, minuciosa i oportuna reivindicació d’un director eternament controvertit que fou capaç de tocar els temes polítics, socials i sexuals més provocadors, en els anys convulsos de la Transició, amb una mirada inusual que compaginava la gosadia crítica i un esperit declaradament popular. "El diputado" (1978), "Colegas" (1982) i "El pico" (1983) són alguns dels títols més significatius d’un realitzador injustament oblidat que cal evocar.

"Todos somos Gaza" complementa una pel·lícula anterior –"Nacido en Gaza"- del seu autor, el cineasta i reporter Hernán Zin, i cerca els rastre de las persones que van aparèixer en el títol anterior. Estem davant d’un nou testimoni directe, contundent i amarg que ens capbussa en el malson i la tragèdia que estan patint els gazians en els últims anys. Un al·legat tan brutal com necessari.

"The Sleeper. El Caravaggio perdido" segueix l’itinerari sorprenent i increïble d’un quadre de Caravaggio, "Ecce Homo", que es donava com a perdut però que estava en el saló d’una família madrilenya que desconeixia la seva identitat. Alvaro Longoria ens apropa a les interioritats -i les tortuositats- del món de l’art amb una història que en molts moments adopta l’estructura i el concepte del thriller més absorbent.

Subscriu-te per seguir llegint