Els últims actors de teatre sobre la terra

Pels amants i seguidors de sèries distòpiques com "Black Mirror", una aproximació teatral, "Ai! La misèria ens farà feliços", va fer estada el passat cap de setmana al Kursaal de Manresa deixant moltes boques badades i molts interrogants i preguntes sense contestar. Molt possiblement, és una reflexió surrealista i distòpica, si més no, sorprenent, però al mateix temps molt inquietant.

Gabriel Calderon signa l’autoria i la direcció d’aquesta particular peça interpretada per Pere Arquillué, Daniela Brown, Joan Carreras i Laura Conejero en la que amb rapidesa prima i sobrevola una evident pregunta: el teatre aconseguirà escapar de la IA? Interessant.

Arquillué, Carreras i Conejero s’han convertit en personatges escènics: en Pere, en Joan i la Laura són els darrers intèrprets humans que queden i reben la visita de la Daniela, que els admira, els idolatra i vol entrar a la seva petita companyia de supervivents. En un primer instant, el més pur teatre de l’absurd de Beckett, Ionesco i Genet, entre tants, sembla haver envaït l’escena; sembla que es desenvolupen un seguit de converses amb un subjecte el·líptic present però totalment absent. Però és com el cap d’un cabdell a tibar, descobrir i investigar, per anar veient les capes i estadis del muntatge, les reflexions que poden portar a aquest escenari distòpic proposat per Calderon, en un ben estudiat i meticulós ambient de suspens que, avançant en el treball dramatúrgic, va deixant caure la informació precisa i necessària perquè l’espectador vagi descobrint l’autèntic escenari i la realitat de la peça i el muntatge.

Sarcasme, cinisme i humor i una merescuda dedicatòria a les platees posant en evidència els nous paradigmes, mals usos i costums en tendència (no cal especificar!) entre el públic per rematar-ho amb un: "es va al teatre perquè queda bé, no perquè a la gent li agradi!". "Ai! La misèria ens farà feliços" acaba esdevenint una estranya i poc usual lliçó de teatre benintencionada amb indicatius del rumb que van prenent molts àmbits quotidians. A través d’un llenguatge específic teatral, confidències i complicitats dels protagonistes, es van desgranant els indicatius i especificant l’autèntic relat del muntatge. I si algú va recordar els tres principis de les lleis de la robòtica formulats per Isaac Asimov, va descobrir abans no es produís a escena l’autèntica trama bastida amb una originalitat eficaç i ben construïda.

Els i les intèrprets del muntatge deixen veure el joc escènic que es va desenvolupant a escena pel que cada un, amb uns rols ben identificats, actius i en funcionament, participen d’aquesta xarxa que es va desplegant a escena, amb una efectiva complicitat i altes dosis de gamberrisme entre intèrprets. Peculiar muntatge d’alçada acomiadat amb una llarga ovació i, curiosament, no va sonar ni un telèfon mòbil. Es devien sentir interpel·lats.

Subscriu-te per seguir llegint