«La pel·lícula del Balandrau parla d’una tragèdia, però és un cant a la vida»

«Les emocions estan disparades», confessa l’intèrpret manresà Carles Gilabert (1970) l’endemà de la preestrena de "Balandrau, vent salvatge" a Camprodon. La pel·lícula dirigida per Fernando Trullols rememora la tragèdia que el 30 de desembre del 2000 es va endur la vida de set excursionistes a la zona del Balandrau, al Ripollès. El temut torb, la ventada que alça la neu, va irrompre dramàticament en el que era una jornada de gaudi a la muntanya i va causar un dels accidents més luctuosos de la història als Pirineus. La cinta arriba divendres a les sales i té en el repartiment un altre manresà, Jan Buxaderas.

Quines han estat les primeres reaccions?

Molt bones, ha estat com un ritual catàrtic. Abans de la preestrena, el Fernando Trullols va agafar la paraula i, escoltant-lo explicar què ha representat per ell fer la pel·lícula, ... encara no havia començat la sessió i ja estàvem tots plorant. El Fernando va parlar amb el Josep Maria Vilà, l’únic supervivent, i bombers que van participar en el rescat, com el Bernat, el fill del Siscu Carola, qui va coordinar l’operatiu i ens va deixar fa just dos anys.

L’element emocional va ser un afegit a les dures condicions d’un rodatge en alta muntanya?

Hi ha un parell d’elements que conflueixen en la pel·lícula. D’una banda, és quelcom bonic perquè s’ha creat una constel·lació familiar que tant de bo ajudi a sanar la tragèdia. De l’altre, hi havia la responsabilitat de no trair els qui ho van viure explicant la història de qualsevol manera. La pel·lícula no és només sobre una tragèdia, malgrat tot, és un cant a la vida.

Van gravar a la mateixa zona del Balandrau, un cim de 2.585 m entre les valls de Ribes i Camprodon?

La intenció era fer-ho al mateix lloc, ara fa un any, però es van haver de canviar els plans perquè no hi havia neu, per això una part del rodatge es va traslladar a la vall de Boí. Després ja sí que vam poder anar a Camprodon, Vallter, ... I es va fer una gran feina de postproducció afegint neu on hi havia plantes i matolls. El que sí que es va dur a terme al lloc dels fets van ser les escenes del camp de futbol, que va ser el camp base del rescat, i els vestidors, on es reunien les famílies de les víctimes. Les escenes de torb es van rodar als platós de Caldes de Montbui.

Les condicions dels dies de rodatge a la muntanya van ser especialment complicats?

Vam tenir sort amb la temperatura, la veritat, però va ser un rodatge exigent, sovint amunt i avall. Hi va haver, això sí, dos moments complicats. Un dia, part de l’equip vam estar esperant en una carena i feia bastant fred, però el temps ens va respectar. I una tarda-vespre, en què jo no hi era, el dia es va posar desagradable i es va haver de plegar veles. Però, per la resta, bé.

Quin és el seu paper?

Jo soc el Santi, un dels dos bessons que van participar en el rescat com a bombers voluntaris del parc de Camprodon. Els altres tres eren el Rai Borrell, que fa de Rai, el Marc Martínez com a Siscu Carola i el Jan Buxaderas en el paper del Bernat, el seu fill. Una de les meves intervencions té lloc durant l’espera al parc, quan ja sabem que el torb és a Port Ainé i rememoro que l’any 1968 el vent va causar la pèrdua de tres excursionistes. El film és un homenatge a les víctimes, però també al Vilà i al Carola, pels anys de dedicació als rescats, i per la manera com ho vivia, empeltat del territori.

Com a bomber, doncs, va tenir molt rodatge d’exteriors?

Sí, i anàvem molt ben preparats, els bombers duien una roba molt resistent, portàvem malles tèrmiques, guants, ...fins i tot sacs d’escalfor per fer fregues. Hi havia gent pendent de tot, de deixar-nos un termo amb aigua calenta, ... Ens van cuidar molt.

A la Catalunya Central, l’hivern passat va ser trista notícia la desaparició de la Txell Fusté i l’Esteve Carbonell mentre feien muntanya. Hi pensava?

I tant, érem amics amb la Txell, havíem coincidit sovint. Vols creure’t que em va arribar l’oferta del Balandrau just després de la seva desaparició? Va ser ... buf! Vaig pensar, què m’està volent dir això. Per mi, va ser com una manera d’exorcitzar tot el que va passar amb la Txell i l’Esteve.

Darrerament, l’hem vist a la sèrie «Yo adicto», que li va valer un Emmy a l’Oriol Pla, la pel·lícula «Wolfgang», ara el film del Balandrau, ... En quin moment professional es troba?

Aquest any hauré estrenat dues produccions, perquè també vaig tenir un paper a la minisèrie "33 días", que s’ha d’estrenar a finals de maig o al juny. La dirigeix l'Anaïs Pareto Onghena i està basada en el cas de Brito i Picatoste ...

Els dos criminals que es van escapar de la presó durant un trasllat hospitalari, van ferir dos mossos i van matar un noi i van violar la seva parella ...

Sí, jo he fet el paper de company de cel·la del Brito. És una creació del Carles Porta, amb el José Manuel Poga, el Julián Villagrán i la Nausicaa Bonnín, entre altres.

Pels moments màgics que em dona aquesta feina, que no trobaré en cap altre, aguanto i persevero

Així doncs, els dubtes sobre la continuïtat en l’ofici s’han esvaït?

Aquests dubtes sempre els tindré, perquè en aquesta feina tens un moment dolç i després passes un desert. Fa un mes t’hauria dit que ja n’hi ha prou, perquè fas càstings, tens moltes negatives, passen els dies, els mesos, i viure amb aquesta incertesa als 55 anys es fa feixuc.

Malgrat tot, no desisteix.

Ara mateix no tinc res, estic pendent d’un càsting. Darrerament m’he dedicat més a l’audiovisual, es guanyen més diners. En el teatre,si no és al TNC, el Lliure o Focus, on cobres raonablement bé, a la resta de sales és complicat.

Parlant de «Yo, adicto», com va ser treballar amb l’Oriol Pla?

La sèrie és la història del director, Javier Giner, i l’Oriol es va mimetizar amb ell d’una manera gens habitual. No m’estranya que li donessin un Emmy. Un dia, en el rodatge, va tenir un duel actoral amb l’Omar Ayuso que era com estar al teatre. Per moments com aquests, màgics, que sé que no trobaré en cap altre feina, aguanto i persevero.

Subscriu-te per seguir llegint