Oriol Vilanova empaperarà Venècia

No li preguntin quantes postals hi haurà perquè això és el què menys el preocupa. De fet, en una entrevista publicada en aquest diari l'abril de l'any passat, quan es va fer pública la seva elecció com a representant del Pavelló d'Espanya de la Biennal de Venècia d'art, el manresà Oriol Vilanova va reconèixer que va deixar de comptar quantes en tenia a la seva col·lecció particular en arribar a dues-centes mil. "No em sembla un tema interessant", va tornar a comentar ahir després de revelar com serà la proposta escollida. Les sis sales de l'edifici s'ompliran de les postals que compra des de fa anys als mercats de puces talment "com una segona arquitectura".

La 61a Exposició Internacional d'Art-Biennal de Venècia se celebrarà del 9 de maig al 22 de novembre, un llarg període de més de mig any durant el qual el pavelló de l'estat espanyol exhibirà la proposta de Vilanova, que visualment causarà un impacte semblant -i probablement multiplicat- al d'anteriors instal·lacions, com la que fa nou anys va ocupar totes les parets de la Fundació Tàpies. El projecte que porta per títol "Los restos", i està comissariat per Carles Guerra, va ser l'escollit en un grup de set candidats.

"Farem una intervenció iconogràfica, omplint les sis sales del pavelló amb imatges de procedències diverses", va explicar Vilanova a Regió7. La passió del manresà pel col·leccionisme de postals ve de lluny i l'ha transformat en un discurs estètic i ideològic que qüestiona la idea convencional de museu com a espai dipositari de col·leccions d'obres d'art. En les imatges que es van fer públiques ahir, es percep com l'artista bagenc crea mosaics temàtics alhora que profundament bigarrats, ja sigui amb postals que mostren fonts públiques ornamentals, ramats d'animals de granja, platees de teatres, flors o mercats ambulants de carrer, entre moltes altres qüestions.

Performance a l'aire lliure

Durant l'estada a Venècia, la intervenció del pavelló conviurà amb una altra prestació creativa d'un signe ben diferent i que gaudirà "d'una altra visibilitat". Segons Vilanova, "la idea és la mirada de les imatges un a un, hi haurà uns perfomers que sense paraules ni cap altre tipus de mediació ni comunicació, mostraran una imatge banal als vianants, en contrast amb què passarà dins del pavelló". L'artista va afegir que "serà com un rumor, perquè no hi haurà un anunci previ del lloc ni de l'hora, passarà tant dins dels jardins i l'Arsenale com fora de la Biennal".

L'acció portarà per títol "El fantasma de la llibertat", en referència al film homònim de Luis Buñuel. "És una pel·lícula que m'agrada, i en una escena la parella protagonista s'esgarrifa veient postals turístiques de París, talment com si veiessin imatges obscenes", va apuntar Vilanova: "la idea és preguntar-nos quina relació mantenim amb les imatges, que ens interpel·len, ens xoquen, ... Veiem les imatges que volem veure, les que ens criden l'atenció".

El concepte de l'antimuseu

El pòsit conceptual de les obres que Vilanova crea a partir de la seva immensa col·lecció de postals és la idea de "l'antimuseu". Enfront del registre habitual d'un museu, la seva col·lecció es contraposa com "un museu precari, de baix cost, a través de les postals, les reproduccions, les còpies". El manresà va continuar explicant que "els museus tenen una relació difícil amb les còpies, volen l'original, però la meva intervenció reivindica la idea de la còpia i del múltiple".

Vilanova, però, no és contrari als museus. "M'interessen tots, els vells, els nous, els bigarrats, els que tenen problemes, ... tots tenen una història interessant". Per aquest motiu, l'antimuseu és també un cant a favor de la institució. I al manresà, el conflicte li permet debatre qüestions com la parella exclusió/inclusió, ja que "els museus tenen relats que canvien al llarg del temps".

En el fons, Vilanova és el comissari del seu propi museu. O, com prefereix dir-ho, "faig tots els papers, soc el col·leccionista, el conservador, el qui obre i tanca les portes, el qui posa la música, el qui ven, ...". Una postura que no neix de la provocació, afirma, "ho faig des d'un to poètic".

Una altra qüestió que planteja és la dialèctica entre el professional i l'amateur. "M'agrada l'ambivalència, perquè si tot és professional es perd la guspira, però tampoc pot ser tot amateur. Com diu el Sisa, m'agrada jugar seriosament com ho fa el nen".

Subscriu-te per seguir llegint