La història de Foto Art Manresa és també la suma de moltes vivències particulars que s’han trobat al voltant d’una mateixa passió. Entre elles hi ha la d’Ignasi Trapé, que gràcies a l’entitat va descobrir que les imatges que es guardava per a ell tenien prou valor per ser admirades; la de la parella formada per Pura Travé i Josep Brunet, que es van apuntar en un taller de fotografia sense imaginar que des d’aleshores quedarien vinculats per sempre més a l’entitat; la de Jordi Martínez, que quan està amoïnat surt a passejar amb la càmera perquè diu que la fotografia l’ajuda a oblidar els problemes; la de Francesc Xavier Bataller, per a qui la fotografia és «la gran afició» que l’ha acompanyat al llarg de la vida; i la de Bernat Bozzo, l’actual president, que fa poc, repassant els noms de les persones que han format de l’entitat en aquest mig segle, va descobrir que el seu pare també n’havia estat membre.
Les seves són només algunes de les històries de les 580 persones que han passat per una entitat que enguany arriba als cinquanta anys d’història, mig segle en què han estat testimonis de l’evolució tecnològica de la fotografia. Han viscut el pas de les càmeres analògiques al món digital, del laboratori fotogràfic a l’edició en pantalla, però, més enllà dels els avenços, hi ha un element que s’ha mantingut intacte: la mirada, aquesta manera d’entendre i explicar el món a través d’una imatge que s’explica en l’exposició que recentment han inaugurat al Centre Cultural el Casino de Manresa. Una mostra per repassar els 50 anys de trajectòria de l’entitat, que es podrà visitar fins al 6 d’abril.
Per saber com va néixer la primera associació fotogràfica a Manresa cal remuntar-se als anys cinquanta, en una època en què començava l’activitat del Foto Club Manresa, una secció del Centre Excursionista de la Comarca del Bages de la qual van formar part molts dels socis fundadors que més tard impulsarien Foto Art. «En ple franquisme, no era gens fàcil crear noves entitats i sovint calia integrar-se dins d’estructures ja existents», rememora Trapé.
Als anys setanta, quan el Centre Excursionista va iniciar una etapa de gran projecció amb expedicions que els van dur fins a l’Himàlaia, alguns d’aquells fotògrafs van començar a sentir que els seus objectius eren uns altres, menys elevats en metres, però igual d’ambiciosos. Però no va ser fins a l’abril de 1976 quan un concurs fotogràfic sobre el folklore als Països Catalans, organitzat per l’Agrupació Manresana de Folklore, va posar de manifest la necessitat de crear associació pròpia. «El dia del lliurament dels premis es va celebrar una taula rodona i es va convenir que calia crear una entitat que aplegués tots els interessats en la fotografia», explica l’actual president, Bernat Bozzo.
A partir d’aquell moment, va començar l’activitat de Foto Art amb els primers amb cursos, exposicions i sortides, sempre amb una participació molt activa per part dels seus membres. «No hi havia tantes activitats de lleure com ara i era més fàcil engrescar la gent», recorda Martínez. Molts hi participaven en família i això va ajudar a teixir una xarxa al voltant de la fotografia, que es va convertir en l’excusa perfecta per crear un espai de trobada.
Amb els anys, iniciatives com el concurs biennal Dau o el Memorial Modest Francisco han contribuït a projectar l’entitat, que també col·labora habitualment amb esdeveniments locals com la Festa Major o la Festa de la Llum. «Les entitats tenim una certa responsabilitat a l’hora de col·laborar amb la ciutat i sempre que se’ns demana ho fem gratament», afirma el president, reivindicant el paper actiu del teixit associatiu.
Bozzo, però, planteja nous reptes, sobretot pel que fa al relleu generacional. «Avui en dia costa implicar la gent jove», admet el president, que subratlla que és una situació compartida per bona part del món associatiu. Brunet afegeix que la manera d’implicar-se també ha canviat: «Abans, si entraves en una entitat, pensaves què podies aportar, mentre que ara et demanen com els beneficiarà». En aquest sentit, Travé considera que cal buscar fórmules que facilitin la conciliació. «Tenim un grup de dones que ens comuniquem sempre per WhatsApp i si una s’inventa un projecte sempre hi ha implicació».
De fet, la sensació dels membres de l’entitat és que l’interès per la fotografia ha crescut en els últims temps i, per tant, l’objectiu és saber acompanyar aquestes noves mirades i oferir-los una formació que els serveixi de base. «Avui en dia es fan moltes instantànies, però la gràcia és aprendre a mirar diferent, explicar històries a través de la imatge», defensa Travé.
Aquesta voluntat d’acompanyar i, al mateix temps, de mantenir viva la complicitat entre els aficionats continuen sent valors que defineixen Foto Art Manresa. Més enllà de les formacions i els concursos, l’entitat ofereix un espai on cada imatge esdevé excusa per aprendre i per crear vincles.
ALBERT VIDAL I ENRIC CASAS
Part de l’equip fundador de Foto Art
«La imatge s’ha banalitzat perquè no té cap cost»
Els manresans Abert Vidal i Enric Casas van estudiar plegats, però allò que realment ha consolidat la seva amistat en el temps és l’interès compartit per la fotografia. Tots dos van formar part de l’equip fundador de Foto Art Manresa l’any 1976. En aquell moment, eren menors d’edat i això els va impedir formar part de la junta, però no vincular-se a una entitat que els impulsava a explorar el seu interès precoç per la fotografia. Cinquanta anys després, la càmera els continua acompanyant allà on van, i Vidal és un dels pocs que continua reivindicant fotografia analògica en plena era digital.
Com va començar la seva vinculació amb FotoArt?
E.C.:Tot va arrencar arran d’un concurs que va organitzar l’Agrupació Manresana de Folklore, l’any 1976. Era sobre tradicions dels Països Catalans i hi va participar molta gent aficionada a la fotografia. En aquell moment, la secció de fotografia del Club Excursionista ja havia desaparegut i hi havia ganes de tornar a tenir un espai propi. El dia del lliurament de premis es va fer una taula rodona i allà mateix es va veure clar que calia crear una entitat que ens agrupés.
A.V.:Nosaltres érem els més joves del grup. No ens van deixar entrar a la junta perquè no teníem la majoria d’edat, però això no ens va frenar. Des del primer dia vam començar a anar als cursos i a les sortides.
Quina era la forma de treballar en aquell moment?
E.C.: Era un altre món. Els que en sabien més tenien càmeres de 6x6 centímetres, que eren les professionals. Però eren cares i la majoria fèiem servir el format de 24x36 mil·límetres, amb carrets de 20 o 36 fotos. Aquella limitació et feia pensar molt abans de disparar. Cada clic comptava. T’ho rumiaves dues vegades, i això t’obligava a estar atent, a esperar el moment just.
Com ha canviat la concepció de la fotografia des dels orígens?
A.V.: El digital ho ha capgirat tot. Ara molts cursos giren al voltant dels programes d’edició. Està molt bé, però a vegades trobo a faltar més cursos sobre composició i mirada fotogràfica. Avui en dia, es fan milers de milions de fotos cada dia. La imatge s’ha banalitzat perquè no té cap cost. Però una cosa és capturar imatges i una altra és fer fotografia. El que marca la diferència és la mirada. Si la tens entrenada, ja veus la foto abans de prémer el disparador.
En el seu cas, decideix anar a contracorrent i continuar disparant en analògic. Què li aporta?
A.V.: La fotografia analògica és artesania. És un procés lent i els avantatges del digital el superen en tots els sentits. Però quin és l’avantatge?El digital és un arxiu, mentre que el que jo faig és real i palpable. Hi ha arxius de fa 50 anys que encara converso, en canvi, no tinc tan clar que d’aquí a 50 anys es puguin llegir tots els arxius digitals d’avui.
E.C.: El caràcter material d’una obra de creació és important. Quan una fotografia s’imprimeix, es transforma. Esdevé un objecte amb valor. Avui en dia, gairebé ningú s’entreté a imprimir les imatges i a endreçar els seus records. Però, si totes aquelles capses de sabates on moltes famílies guardaven les fotografies s’haguessin arxivat amb cura, tindríem una història col·lectiva extraordinària.
Què pot aportar avui en dia una entitat com Foto Art?
E.C.: Vivim un moment en què moltes entitats, no només les fotogràfiques, noten la manca de gent jove. La relació amb l’associacionisme ha canviat. Però si s’ofereix bona formació i activitats que enganxin, que siguin estimulants, encara pot ser un espai molt valuós. Al final, el que ha mantingut viva l’entitat tots aquests anys és la gent. La passió compartida, les ganes de trobar-se, d’aprendre i de fer coses junts. Això no ha canviat.
Del món analògic al digital
Foto Art Manresa ha testimoniat l’evolució tecnològica de la fotografia al llarg de mig segle. Des de les càmeres analògiques de fa cinquanta anys, passant per les primeres passes en el món digital, l’aparició dels primers telèfons mòbils, fins a totes les possibilitats que ofereix la intel·ligència artificial. Cada canvi tecnològic ha suposat un repte per a l’entitat a l’hora d’oferir formacions adaptades als nous temps. Però, malgrat totes les transformacions, hi ha un element que no ha desaparegut: la mirada. La intenció que hi ha darrere de cada fotografia i que la converteix en art. Precisament, aquest és el fil conductor de l’exposició que han inaugurat recentment al Centre Cultural el Casino e Manresa per celebrar els 50 anys de l’entitat. Una imatge d’un ull dona la benvinguda a una mostra construïda a partir d’una tria de fotografies de l’arxiu, on es fa visible la mirada dels seus autors. L’exposició també inclou una selecció de càmeres que formen part de la seva història, revistes fotogràfiques antigues i la recreació d’un laboratori fotogràfic tradicional, al costat d’un ordinador, un diàleg entre el passat i el present de la fotografia.
