Els westerns de Delmer Daves

Els anys 50 del passat segle són la dècada d’or del western americà. A la pervivència dels dos grans mestres John Ford i Howard Hawks i a l’afortunadíssima incursió de George Stevens, amb "Arrels profundes", Fred Zinneman, amb "Sol davant del perill", i de William Wyler, amb "Grans horitzons", ens trobem amb l’aparició de vertaders especialistes que es fan conèixer en aquest temps i contribueixen a la definitiva eclosió del gènere. Ens referim a Anthony Mann, John Sturges, Bud Boetticher, Henry Hathaway i Robert Aldrich. Tanmateix, del que m’agradaria parlar ara i aquí és del californià Delmer Daves.

Delmer Lawrence Daves va estudiar Dret a Standford, però d’ençà que va tastar el món del cinema com a extra ja no el va abandonar, primer com a guionista i després, als anys 40, definitivament com a director en films bèl·lics i negres. Per a mi, la seva mestria es troba en els westerns dels 50, abans de caure en l’empastifada rosa de les cintes romàntiques amb el rosset de moda Troy Donahue, que van marcar la seva decadència, malgrat un cert èxit popular. D’aquests westerns assenyalats en triarem tres.

"Fletxa trencada" (1950) és la primera pel·lícula que, no tan sols tracta humanament els indis, sinó que els glorifica en la figura del cabdill apatxe Cochise, encarnat amb majestat per Jeff Chandler. El relat parla de personatges històrics, com l’explorador Tom Jeffords i el general Oliver Howard, conegut com el General Cristià, ambdós importants en la pacificació momentània de les guerres indies a Arizona i New Mexico. Val a dir que també ens presenta un matrimoni interracial, en la persona de la encisadora Debra Paget de 16 anys, una Soonseearhay víctima dels assassins de Tucson.

"El tren de les tres i deu" (1957) prové d’un relat d’Elmore Leonard, escriptor també addicte a la novel·la negra. Un pobre ranxer afligit per la sequera es contracta per 200 dòlars per conduir un perillós bandit fins al tren que l’ha de portar a la presó de Yuma, desafiant l’amenaça dels homes de la banda de malfactors. Un ressò de "Sol davant del perill", amb un final sorprenent i titllat per alguns d’increïble, però d’acord amb el punt de romanticisme de l’escena entre Glenn Ford i Felicia Farr al saloon. La música de la cançó dels crèdits és de George Dunning i la canta el gran Frankie Lane.

"L’arbre del penjat" (1959) fou el darrer western de Gary Cooper -no comptem dins del gènere "Van arribar a Cordura", de Robert Rossen. Durant la febre de l’or a Montana del 1870, un metge de fosc passat té cura d’una emigrant suïssa, que ha quedat cega després de l’assalt a la diligència en la qual viatjava. Les tensions entre els miners i el doctor, atiades per un bruixot, condueixen a un final emotiu. L’austríaca Maria Schell venia de ser la Grushenka a la versió d’"Els germans Karamazov", de Richard Brooks. També destaquem la cançó de Livingston, que canta el countryman Marty Robbins.

Si no en teniu prou amb Daves i el seu Oest, podeu admirar "Jubal" (1956), un potent drama de passions desfermades, i "Cowboy" (1958), basat en les memòries de Frank Harris, recepcionista d’hotel convertit en vaquer.