Fer o no fer un nu: vet aquí els límits de la creativitat

La programació de teatre del Teatre Municipal de Berga acollia el dissabte passat la peça amb dramaturgia i direcció de Francesc Cuellar "Honestedat", amb una correctíssima afluència de públic.

Interpretada per Míriam Iscla i Dafnis Balduz, la peça es presenta en una estructura d’iceberg molt interessant: l’aparent eix temàtic és sols un instrument iniciàtic per abordar temes més precisos i en el fons, dolorosos: poden acabar (o acaben) afectant l’amistat dels dos protagonistes.

Des del manifest inici del muntatge, el silenci, l’escenografia i, sobretot, la presència de la Lola (Iscla) a escena mostren un narratiu hermetisme fins a l’aparició d’en Marc (Balduz), moment d’aprofundir en els fets. La conjunció dels elements escenogràfics és d’una evident i muda narrativitat. Una escenografia volgudament asèptica, freda en la que donar èmfasi i protagonisme a les paraules i desenvolupament del relat.

La Lola treballa a la pel·lícula que en Marc està gravant, queda palesa la profunda i devota amistat que existeix entre director i actriu. S’admiren, es respecten, s’estimen. La Lola, però, ha vingut a comunicar a en Marc que no rodarà l’escena del nu. Esclat del conflicte per arribar a tocar l’òs de l’autèntic quid de la qüestió. La reflexió és senzilla, el desenvolupament, interessant i complex: l'honestedat. En l’actual marc de creació, presència, aparença… és autèntica? És real el suposat vincle amb la sinceritat i la coherència pròpia? O és una honestedat venuda a l’aparença? Al que toca? És pantomima? Què hi ha d’autèntic? I s’obre la capsa de Pandora.

L’exercici i combat dialèctic entre la Lola i en Marc és intens, vigorós, fascinant, movent, ultrapassant i fent recular límits o suposats límits; reflexions amb al·lusions a la història del cinema, la literatura… Construir la identitat a través del que es fa per obtenir un reconeixement que concedeixi unes guspires d’amor propi. Lícit? O una pèrdua d’identitat? Una declaració de principis? El camí narratiu obert es col·loca i transita per corriols, passatges alternatius, camins inexplorats, però per acabar desembocant al mateix eix primigeni i on conflueixen els arguments, debats que es van desenvolupant al llarg de la conversa entre els dos protagonistes.

En una modesta i atrevida intenció, el text de Cuellar sembla intuir-se com una honesta declaració de la seva experiència professional, en un afany de marcar els extrems i les fronteres de la creació, en un afany de certa exposició personal o l’aparença del que requereix el moment o la tendència. Sigui el que sigui, el treball i el resultat són excel·lents. I en segueixen el rastre, Iscla i Balduz, en una defensa d’elegant i aferrissada territorialitat i convicció amb dos treballs interpretatius esplèndids.

Quina llàstima que l’estela de la telefonia mòbil estigui estesa com una incontrolable taca d’oli. Un fet incontrolable que és més senzill de controlar i tenir cura del que es vol fer creure. I encara més llastimosa quant a l’inici del muntatge, es van donar indicacions. Els aplaudiments van ser doblement merescuts per la reiterada paciència del i la intèrpret.