László Krasznahorkai: «Potser hauria d’haver escrit sempre sobre la misèria»

El darrer premi Nobel de Literatura, l’hongarès László Krasznahorkai, ha visitat aquest dimecres Barcelona en el seu primer acte públic després de la concessió del guardó. L’autor de "Tango satànic", traduït l’any passat al català per Edicions del Cràter, ha ofert una roda de premsa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i a la tarda conversava sobre la seva obra amb el seu traductor al castellà Adan Kovacsics.

Krasznahorkai, vestit d’un negre sobri que contrastava amb la seva esponerosa cabellera blanca, té l’aire d’un mag antic, que coneix els secrets d’una humanitat que sempre s’entrebanca en els mateixos desordres. Susan Sontag ja el va definir com «el mestre de l’apocalipsi», una sentència que per a l’hongarès, honorat tanmateix per la dedicatòria, és triplement equívoca: perquè «és exagerat» dir-li mestre; perquè podria malentendre’s com la descripció d’algú que domina l’art de l’escatologia; i perquè per a ell l’apocalipsi no és una fi del món anunciada amb trompetes, sinó «que és alguna cosa que s’està esdevenint sempre».

L’escriptor hongarès, autor també de títols com "Melancolia de la resistència", que Edicions del Cràter publicarà properament en català, és pessimista sobre la llarga trajectòria de la humanitat. «Ja l’època de les cavernes les coses no anaven bé», assegura. Però algun fet «aparentment insignificant» arriba sempre per canviar la història, feta, va dir, «de caure i aixecar-se». Krasznahorkai, íntim del cineasta Béla Tarr, que va dur a la pantalla algunes de les seves novel·les i a qui va acompanyar fins a la seva mort el passat 6 de gener, com explica emocionat, («el cosmos estava als seus ulls», diu), escriu sobre els àngels terrenals, «que sempre són sacrificats», i que tenen constant presència en la seva fascinant narrativa. Són presències «que ja no ens porten missatges» i que humanitzen una literatura que descriu sovint la «misèria» de la Hongria comunista, la que va viure en la seva infantesa i joventut. «La pobresa té cultura, la seva cultura de pobre, però els miserables no tenen res, ni futur, ni passat».

Preguntat per aquest diari sobre aquest tret distintiu de la seva obra, Krasznahorkai apunta que no tota la seva narrativa aborda la mateixa qüestió; també hi ha espai per reflexionar sobre «l’art d’alta qualitat, que ens mira des de dalt, i que encara puc agafar amb tres dits, però ja tinc el braç cansat». Amb tot, reconeix que «la misèria m’indigna tant que potser sempre hauria d’haver escrit sobre això». I recorda els seus anys a Hongria i la idealització que tenia d’occident. Un encís que es va perdre en creuar la frontera, perquè «és perillós tenir ideals». Amb tot, fins i tot el cel a occident era d’un color més viu que «el del cel hongarès, del color de l’ull d’un alcohòlic».

L’escriptor alerta sobre la Hongria d’extrema dreta de Viktor Orban, a punt per tornar a guanyar les eleccions. «La meva pàtria és horrible», «un lloc que no vols ni tocar». «Si no hi ha un canvi a Hongria, el meu consell als hongaresos serà que fugin».

Krasznahorkai, que «de jove pensava que la revolució radical era l’única fórmula» , avui «penso el pitjor de la raça humana», i es mostra convençut que «la mort és contínua, imperceptible, com la destrucció que fem cada dia del nostre propi món». Poc amic del poder, es defineix, assevera que «no sabem res del que passa. Les declaracions dels polítics mai no ens diuen res, però es prenen decisions amb conseqüències molt greus que no sabem qui les pren».