La diva del cinema mexicà va néixer a Manresa

El 21 de març de 1922 va néixer a Manresa una de les actrius més conegudes del segle d’or del cinema mexicà: Emília Guiu Estivilla. Filla del republicà Pasqual Guiu, seria al país llatinoamericà on descobriria la seva vocació professional de femme fatale a la pantalla. Actriu de cinquanta-sis films, algunes obres de teatre i una telenovel·la, va compartir escena amb el còmic mexicà Cantinflas, l’actriu espanyola Sara Montiel i el mexicà Pedro Infante, amb qui va protagonitzar Angelitos Negros, la pel·lícula que la va convertir en una estrella del cinema.

“Als anys 40 i 50, la indústria de cinema mexicana era, després de Hollywood, la més important del continent Americà”, explica el crític de cinema de Regió7 Jordi Bordas, “i Guiu va tenir la sort de ser en el lloc adequat en el moment adequat”. Adoptada al país per la política migratòria de Lázaro Cárdenas, va debutar en el món del cinema com a extra amb el director espanyol Jaime Salvador, que contractava immigrants del seu país d’origen amb la intenció de donar-los una oportunitat laboral. “En aquell moment l'immigrant no era l’enemic sinó algú a qui calia donar-li una oportunitat”, continua Bordas. I Emília Guiu la va saber aprofitar.

Presentant-se voluntària per a interpretar el paper principal després que l’actriu protagonista no es presentés al rodatge, es va estrenar com a protagonista a Nosotros (1945) i ràpidament “segurament pel seu físic cridaner i el seu perfil aliè al dominant”, diu Bordas, va ser encasellada en el paper de femme fatale i de vampiressa. Tanmateix, mai no es va sentir representada pel rol de la “dona objecte” que films com Pervertida (1946), Pecadora (1947), La mujer del otro (1948), Una viuda sin sostén (1951) o Prefiero a tu papá (1952) perpetuaven i es va saber apropiar d’aquesta imatge fins al punt que, la crítica, descrivia les seves pel·lícules com a films on el pecat, es feia amb classe.

És de fet aquesta manera de “donar-li la volta”, assegura Bordas, el que va impedir que l’absorbís el sistema i el que la va dur, després de ser una de les primeres actrius a fer nus al cinema mexicà, a publicar les seves memòries amb el títol Una estrella al desnudo. Vida y pecados de Emilia Guiu. En efecte, l’actriu sempre va demostrar tenir un gran control de la seva projecció mediàtica: “en una entrevista, li van demanar sobre les seves parelles de la gran pantalla, sobre la seva relació extraoficial”, explica Bordas, “i ella va respondre que l’única història d’amor que havia tingut al cinema era amb el públic”. Una forta consciència de la seva sensualitat que la va portar a retirar-se l’any 61, amb l’excepció de quatre produccions a la dècada dels vuitanta i d’una última intervenció a la telenovel·la mexicana Abrázame muy fuerte (2000), a l'edat de setanta-vuit anys. “En el món del cinema, i més en aquella època, a les dones als quaranta ja les retiraven”, assegura el crític, “un home gran pot ser un galant, però una dona de certa edat deixa de ser sensual”. L’actriu, però, va voler ser ella mateixa qui prengués la decisió.

Emília Guiu moriria el 7 de febrer de 2004 a San Diego, Estats Units, no abans d’haver donat les gràcies a Mèxic, la seva pàtria adoptiva. “De tot allò que podem aprendre d’Emília Guiu, és rellevant observar com, si va aconseguir arribar on va arribar, va ser gràcies a l’oportunitat que li va brindar una frontera oberta”, diu Bordas. Per una noia manresana, exiliada a França i que va passar una temporada al camp d’Argelers, “Mèxic devia ser un oasi”, continua. A Espanya només hi va gravar una pel·lícula, Paz, el 1949, i, sobre la seva relació amb Catalunya, se li coneix una col·laboració amb l’Orfeó català, entitat que agrupava els catalans a Mèxic des de 1906. Tanmateix, Guiu no va tornar mai a establir-se a Manresa.

L’actriu, una gran desconeguda en l'àmbit local, va ser descoberta pel crític arran de la seva col·laboració amb el Diccionari de Cinema a Catalunya on es troba inclosa. “El que em va sorprendre, però”, explica Bordas, “és que al Diccionario del cine español hi apareix com a una actriu estrangera, i ella no ho era pas, d’estrangera”. El crític creu que un dels motius pels quals no és ara com ara reconeguda és, precisament, pel gènere de pel·lícules que va protagonitzar: “a escala europea, el cinema popular mexicà no és de prestigi. Potser hauria canviat alguna cosa si hagués treballat en alguna obra de Buñuel”. Però no ho va fer i, tot i la seva popularitat massiva, tant el seu gènere, femení, com el seu àmbit d’actuació geogràfic, Mèxic, l’han esborrat de la història i el record local. “És important donar a conèixer la cadena històrica que la va portar a la fama”, diu el crític. Des de l’exili fins al rol de femme fatale, la seva història sembla de pel·lícula i és que, tal com conclou Jordi Bordas, “el més increïble de tot, sempre és la realitat”.