La volta a Catalunya de les relíquies: un patrimoni fet d’ossos, llet materna, peces de roba i fe

Aquesta volta a Catalunya comença a Srinagar, la capital del Caixmir indi, a 6.700 km en línia recta de Barcelona. Però de recte no en té res l’itinerari que Sergi Ramis va emprendre per confeccionar un catàleg de relíquies dignes de visitar. El dit de la mà de Calderón de la Barca. Cabells de Jaume I. La llet de la Mare de Déu en una casa privada de Barcelona. El crani de Sant Patllari. Ossos i costelles per tot arreu. I un bocinet de la túnica sagrada de Crist en un poblet del Baix Camp. De Tortosa a Besalú, de Mataró a Cardona, de Navarcles a Sant Miquel de Cuixà. Una dèria que va començar als peus de l’Himàlaia. I aquest llibre també.

"El camí dels ossos"

Sergi Ramis

Columna

20,90 euros / 216 pàgines

Patrimoni, viatges

«Fa quaranta anys que viatjo», comenta Sergi Ramis, l’autor d’El camí dels ossos, «un dia era a Srinagar, i un home em va demanar que el seguís perquè em volia ensenyar una cosa». Acostumat a viure situacions de tota mena, el periodista el va acompanyar a la mesquita i «em va mostrar tres pels de la barba de Mahoma». Una troballa inesperada, oimés tenint en compte que «la representació humana i les icones estan prohibides per l’Islam, però els ismaelites en fan una interpretació diferent».

Ramis va continuar viatjant a la quinta forca i publicant llibres, fins a una trentena. «En un calaixet de la memòria em va quedar guardada aquella anècdota, però la presència de relíquies se’m va fer present en altres llocs, com la dent de Buda de Kandy, a Sri Lanka, i les relíquies dels Reis Mags d’Orient, a la catedral de Colònia». Fa poc més de tres anys, l’editora Glòria Gasch va donar carta blanca al reporter per escriure un altre llibre.

«De relats de viatges per Catalunya, li vaig dir, ja en van fer el Pla i l’Espinàs, i jo no estic a la seva alçada literària», explica Ramis: «ni tampoc el país és ara el que ells van veure, la vida urbana és també al món rural, tothom té internet i plataformes televisives, i jo no puc pretendre arribar a un poble, seure al pedrís i esperar a veure qui passa». I aleshores, el calaixet de les relíquies es va obrir i Ramis el va començar a omplir amb documentació, «en vaig trobar molta, més que no em pensava».

Com acostuma a passar, «quan tens curiositat per un tema, te’l trobes a tot arreu». Fa poc, quan es va fer públic que s’ensenyarien les relíquies de sant Francesc d’Assís, el whatsapp de Ramis es va omplir de missatges d’amics i coneguts que sabien a què havia dedicat moltes hores els últims temps.

Un dia, el periodista va llegir un article de Jaume Grandia, històric col·laborador de Regió7, a la revista Montpeità de Sant Fruitós de Bages titulat «Fa 650 anys que ens van robar els Cossos Sants». Es referia, és clar, al trasllat de les relíquies de sant Maurici, sant Fructuós i santa Agnès a Manresa per custodiar-les a la basílica de la Seu. «Jaume, cal estar emprenyat encara? Fa 650 anys!», li va inquirir Ramis a aquell fruitosenc orgullós del poble i la seva història. «Sí, sí,», li va respondre, convençut.

«La veneració de les relíquies és un fet molt viu», ha pogut percebre el viatger: «i això que algunes només s’exhibeixen el dia del sant i prou». La ruta de Ramis pel país, inclosos els emplaçaments al nord dels Pirineus d’Argelers, Prats de Molló, Sant Miquel de Cuixà i Arles, té mitja dotzena de parades a la Catalunya central: Navarcles, amb sant Valentí; Cardona i els sants Celdoni i Ermenter; la Seu d’Urgell amb sant Ermengol; Calaf i santa Calamanda; Sant Feliu Sasserra amb sant Pere Almató; i les relíquies que els manresans van 'robar' al poble veí (oi, Jaume?).

Però, què és una relíquia? «Una resta mortal, cadavèrica, d’una persona santa», apunta Ramis. Un patrimoni singular fet de «restes amb poders guaridors i benefactors». Hi ha, fins i tot, «relíquies per contacte, objectes que passen a ser-ho per haver tocat altres relíquies, per això hi ha tantes estelles de la santa creu». En aquest sentit, un dels casos nostrats el va trobar a Camprodón: «en el bust reliquiari amb el crani de sant Patllari, hi posen flocs de cotó fluix que es reparteixen als assistents a la missa de la festa major, els fidels queden així protegits del mal d’orella».

En Ramis té la teoria que «Catalunya és un país de capes, i la capa de les relíquies no l’havia vist, arreu hi ha confraries i associacions, no necessàriament lligades a l’església, que expliquen el país». Tampoc sabia, i ara ho comparteix amb els lectors, que «no només hi ha relíquies religioses sinó també civils; l’Orfeó Català, durant dècades, va passejar la seva bandera amb un ble de cabell del rei Jaume I; ara aquest objecte està en una vitrina del Palau de la Música».

I encara més singularitats: «a l’Institut del Teatre, a Barcelona, tenen un os de Calderon de la Barca, durant temps es va creure que era d’un dit de la mà, potser la mà amb què va escriure gairebé dues-centes obres, però l’antropòleg Salvador Moyà-Solà va detectar que era el metacarp d’un peu».

Veritat o falsedat? «Parteixo del fet que quan intervé la fe és en va preguntar-se si la història de la relíquia és certa». I explica que «a Verdú, un dia l’any treuen les restes òssies de Sant Flavià i la costella de Sant Pere Claver, per prevenir les tempestes quan els pagesos estan a punt de fer la collita» Una vegada, afegeix, «em van parlar d’un dia que amenaçava tempesta quan s’havia de fer la collita i va sortir el sol». «Jo respecto les creences, i si algú creu que un objecte, un tros de roba, té poders benefactors, jo no tinc arguments per rebatre-ho ... ni ho vull fer».

De fet, cada relíquia que pretengui ser-ho va acompanyada del document amb què el bisbe certifica que és real: l’Autèntica. Però la qüestió, opina Ramis, «continua entrant en el territori de la fe; jo parteixo de la base que m’ho crec tot, de fora estant ho veus amb estupefacció, però són tradicions que duren des de fa segles, per això no entenc els qui volen que la ciència ho certifiqui». L’escriptor explica que «a Santo Toribio de Liébana tenen la relíquia d’un tros de la creu de Crist, i fins i tot van fer proves de carboni -14, que van datar que la fusta és d’una olivera de la zona de Palestina de fa dos mil anys. Però això no t’assegura que sigui la creu de Crist!».

Després de viatjar amunt i avall del país, i d’haver assistit a moltes misses, Sergi Ramis confessa que «he tingut la sensació d’estar assistint a un final, a l’Església catòlica li apaga la flama; ha estat un imperi longeu, dos mil anys, però ja s’acaba».