Quan Gene Tierney, la "dona més maca del món", va ser "Laura"

La gran època del cinema negre clàssic americà es considera que va des de 1941 amb "El falcó maltès, de John Huston, sobre l’exemplar novel·la de Dashiell Hammett, fins a finals dels 50, amb les realitzacions de Sam Fuller i "Set de mal", d’Orson Welles. Les seves característiques són les fractures narratives, la importància del punt de vista, la utilització del flaixbac, la fotografia de caràcter expressionista, la veu en off, la tensió entre policia i detectiu privat, el retorn del soldat i les figures del 'loser' i de la 'femme fatale'.

Una de les seves varietats és la del subgènere de psicologia criminal, que l’apropa al melodrama i que fa destacar personalitats complexes, aclaparades pel pes d’un passat i l’ambició d’un futur. Un dels films més reeixits, ara ja mític, és "Laura", que el vienès Otto Preminger va rodar el 1944 per a la Twenty Century Fox, segons la narració de Vera Caspary, amb el tema musical inolvidable de David Raksin.

Recordem que "Laura" és la història d’un detectiu de la policia colpit per la imatge que una pintura resenta d’una dona bellíssima, presumiblement assassinada. Al voltant d’aquesta història d’intriga romàntica, suren també un pretendent necessitat de pistrics tothora i un famós periodista que sempre ha anat exercint de 'chevalier servant' de la dona, amb un afany de possessió malaltís. El film s’articula, primer amb la narració en analepsi del columnista Waldo Lydecker i, després de la gran sorpresa de l’aparició inesperada, a través del punt de vista de l’investigador Mark McPherson.

Vera Caspary fou una novel·lista nascuda a Chicago (1899), que va portar vida de bohèmia espavilada, fins que va aconseguir vendre històries a la Paramount. De simpaties comunistes des de la Gran Depressió, va tenir dificultats en els moments de la caça de bruixes, malgrat la seva desil·lusió del ‘paradís soviètic’, després d'un viatge a Moscou. Va vendre els drets de "Laura" per quatre xavos, sense pensar que es convertiria en un gran èxit per a la Fox. Amb tot i això, va dur ella mateixa l’obra als escenaris i se’n van fer dues adaptacions per a la televisió, una d’elles a càrrec de Truman Capote. Altres films sobre textos seus foren "Carta a tres esposes", de Joseph L. Mankiewicz (1949), "Blue Gardenia", de Fritz Lang (1953), i el musical "Les Girls", de George Cukor (1957).

Laura fou la bellíssima Gene Tierney, «la dona més maca del món», segons Daryl F. Zanuck, cap de la Fox. Els seus pòmuls encimbellats i els seus ulls verds la feien irresistible en els primers plans. La seva vida, però, fou molt desgraciada. Casada amb el modista Oleg Cassini, l’any 1943, quan feia una gira per aconseguir bonus per a la despesa americana a la II Guerra, una admiradora li va contagiar la rubèola, a conseqüència de la qual la seva filla Daria va néixer sordmuda, quasi cega i amb greu retard mental. Aquesta aflicció i les dificultats de la seva relació amb el príncep Ali Khan la van portar a partir fortes depressions, tractades bàrbarament amb electroxocs. Va morir d’emfisema pulmonar, a causa del tabaquisme. Havia començat a fumar des de ben jove per aconseguir una veu més ronca.

Subscriu-te per seguir llegint