De què va servir la revolució

"Qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la". En aquest cas, no és un oblit si no un "de què va servir". El darrer dissabte de febrer, el teatre Kursaal de Manresa acomiadava el mes amb el muntatge "Clavells", d’Emma Riverola, interpretada per Sílvia Marsó i Abel Folk, que també en signa la direcció.

"Clavells" és el retrobament d’un company i companya de partit dècades després de dos fets transcendentals a les seves vides, per una banda, un conflicte personal greu i agreujat amb el temps, i per l’altra, la Revolució dels Clavells, l’alçament militar i civil que va tenir lloc a Portugal el 25 d’abril de 1974 i que va posar fi al règim dictatorial d’Estado Novo.

Han passat cinquanta anys, el país està preparant els actes de commemoració dels 50 anys de la revolució. Coincideix amb la mort d’en Ramon, la parella de la Violeta (Marsó). I arran d’aquesta pèrdua rep la visita d’en Xavi (Folk) després de dècades d’aïllament i distanciament. Ha arribat el moment d’obrir la capsa de Pandora i saber què és el que va passar. Necessària reconciliació amb el passat. Perdó i reconciliació. Mal i reparació.

"Clavells" parteix d’un punt de partida, una idea primigènia interessant, vàlida però amb una projecció i desenvolupament irregular i alguns moments amb erràtic o insuficient expansió o escassa base informativa on consolidar la proposta d’ideari i relat sobretot de cara a l’espectador, en una posició interventiva al llarg del muntatge estrany.

La contundent idea inicial, poderosa, eficaç, que arriba en un moment polític i social certament complex: de què va servir la Revolució? Amb una joveníssima generació que absolutament desconeixedora de la Història i del que allà es va viure, lluitar i patir, són seguidors i exaltadors de moviments de dreta i ultradreta. És el fracàs de la Revolució. Quina contundència. Malauradament, la força és vague i fins i tot sembla afectada aparença.

Així mateix, afegir-hi, l’excés de manual numerador d’ideari polític sense massa profunditat o aparentment mancat. Al que finalment, afegir-hi el conflicte personal, finalment, amb una visió molt esbiaixada. És a dir. Una idea sense un relat definit o sense explotar el seu poder que és molt gran i substanciós. I en aquest costat, incloure-hi l’aposta escenogràfica; impressionant però ambigua, sense massa relació o afinitat a la narrativa de "Clavells". Esdevé un vagareig d’idees en un decurs que fins que no s’arriba al moll de l’os, es perllonga en excés. El conflicte es dissol en massa fronts a abordar. I en aquesta divagació que referma la validesa del relat amb una revisió, certes frases i afirmacions amarades de veritat: "El món està en guerra. Les grans paraules no serveixen de res si no ho centrem en mesures concretes".

Els dos personatges, la Violeta i en Xavi, haver-los emmarcat en un moment clau de la història de Portugal, però que siguin tan poc lusitans. Més marcats per una intencionalitat d’universalitat, però després és un despropòsit donar-los un marc històric tan definit. El personatge de la Violeta es manté en un excés d’iracúndia pel que li acaba mancant una fluïdesa que la faci transitar cap a un estat que és la que l’acaba alliberant. La seva resolució i trànsit acaben essent com molt ràpid i precipitat després de l’obstinat manteniment de recança i ira. Tot el contrari del personatge d’en Xavi, molt més evolutiu, potser donat per ser un personatge amb més forma en tenir més informació (a vegades no veraç, però és amb la que ha viscut), però sí que es mostra com una interpretació més polièdrica d’Abel Folk vers la de Sílvia Marsó, que tot i correcta, queda distant del seu company.

Força desconcertant i innecessari el tu a tu que estableixen els personatges amb el públic, en un diàleg obert i directe que encara distorsiona més la trobada dels dos amics. El respecte i manteniment de la quarta paret hauria estat més vàlid i adequat.

I en aquesta alçada, s’arriba al gran moment.

Espectadors que devien venir de visitar de la fira de l’Aixada i no devien percebre que les bosses de paper amb els aperitius comprats per passar millor la funció, molestaven, malgrat les advertències dels espectadors més pròxims, sense paraules. Les alertes de missatgeria instantània, ja formen part de la contaminació acústica a les platees dels teatres i el més avergonyidor és que es contesta amb frases com: "què passa?". Paraules desgastades.

Un fort aplaudiment per Abel Folk que va aturar la funció davant del mòbil que va envair el silenci de platea i el propietari o propietària, va deixar-lo sonar com si allò no anés amb ell o ella. L’intèrpret va acabar dirigint-se cap on sonava l’aparell amb un: pari’l, pari’l! Potser ja s’aniria a mesures dràstiques, però, això passa de taca d’oli, surt de mare i d’abús. I malauradament, són molts anys sense solució i la intenció, tampoc s’espera. Sols queda recordar el text de Gabriel Calderon, vist fa unes setmanes a l’escenari manresà i que versava: "Es va al teatre perquè queda bé, no perquè a la gent li agradi". Doncs si es vol anar a quedar bé, que no sonin els mòbils o l’algoritme, no serveix de res.

Subscriu-te per seguir llegint