El so de les antigues turbines encara es pot escoltar a la colònia Valls, situada al nord-est del municipi de Sant Mateu de Bages, limitant amb el terme de Súria, on hi havia una de les fàbriques que es proveïen de la força de l’aigua del Cardener. Avui el paisatge és diferent i la fàbrica ha estat transformada per a altres usos industrials, però l’estructura de la colònia encara conserva l’antiga església i els habitatges de l’època en què la fàbrica funcionaven al ritme dels telers. «Molts veïns no són conscients del valor patrimonial del lloc on viuen», explica l’arquitecta solsonina Mònica Mendoza, autora del llibre El conjunt de les fàbriques tèxtils del Cardener, que recull què van representar i què en queda d’aquestes fàbriques.
El seu llibre permet entendre la importància que va tenir el riu Cardener entre els segles XIX i XX com un dels principals escenaris de la industrialització tèxtil a Catalunya. Al llarg del seu curs, des del nord del Solsonès fins a Castellgalí, al Bages, s’hi van arribar a construir trenta-cinc fàbriques que van transformar el paisatge, però també l’economia i la societat del moment. Un gran patrimoni industrial, sovint a l’ombra de l’eix del Llobregat, que tendeix a l’oblit. De les trenta-cinc fàbriques, set han desaparegut, dotze estan abandonades, i n’hi ha nou que no disposen de cap protecció urbanística. «Molta gent oblida que el Cardener també va tenir un paper important dins la indústria tèxtil catalana», destaca l’historiador surienc Albert Fàbrega.
Un riu amb una gran activitat fabril
Les primeres fàbriques entorn del riu Cardener van aparèixer a principis del segle XIX a Manresa, amb instal·lacions com la dels Panyos o la Cots i, ben aviat, se’n van construir a altres municipis propers com Súria, Cardona o Castellgalí, promogudes per empresaris manresans que veien en els teixits una nova oportunitat de negoci. L’època més esplendorosa, però, va ser a finals del segle XIX, amb noves fàbriques com la Plantada de Cardona, les Jové i Fusteret de Súria o la de Can Canals de Sant Joan de Vilatorrada.
L’historiador surienc explica que el Cardener tenia una gran activitat fabril: «No hi havia espai per a cap més fàbrica, la zona de desguàs d’una fàbrica era el canal d’entrada de l’altra». Tot i aquesta presència abundant de naus tèxtils, apunta que el cabal del riu era més escàs i que, durant els períodes més secs, com a l’estiu, «les fàbriques utilitzaven màquines de vapor per suplir la força del riu quan anava just».
La majoria de les fàbriques eren de filatura, tot i que també n’hi havia de tissatge, explica, i seguien l’estructura pròpia de les fàbriques de riu. «L’estructura solia ser de naus diàfanes, amb una gran superfície i diverses plantes on es feien les diferents fases del procés, des de la preparació fins a la filatura o els tints», detalla. A partir de la segona meitat del segle XX moltes fàbriques van començar a tancar i es va iniciar una època de decadència que ha donat una sort diversa als diferents conjunts fabrils.
En aquest sentit, l’arquitecta solsonina ofereix una visió actual sobre l’estat de conservació d’aquest patrimoni. De les trenta-cinc fàbriques que hi havia entorn del riu Cardener, n’hi ha set de les quals només en queda el record, sis situades a Manresa, com la fàbrica Carné, la Cots o la del Pont Vell. Tal com explica el llibre, algunes van desaparèixer a conseqüència d’inundacions provocades per crescudes del mateix riu Cardener, altres per incendis a les fàbriques o per la manca de demanda del producte tèxtil, entre altres causes.
Un dels grups més nombrosos és el de les fàbriques que s’han conservat, però que estan abandonades. Dins d’aquest grup es poden trobar situacions molt diverses, com la fàbrica del Paperer de Cardona, molt ben conservada, i altres en mal estat, en què pràcticament només queden algunes parets, com la de la Gafa, a la Coma i la Pedra, l’única que queda al Solsonès, però que es troba en un estat deplorable.
D’altra banda, hi ha les fàbriques amb nous usos industrials o comercials, que formen el grup més nombrós. La majoria formen part de colònies tèxtils habitades, com la de Valls, fet que ha contribuït que l’espai fabril mantingui l’activitat, encara que sigui parcialment. Entre els diferents exemples destaca la fàbrica Costa de Cardona, que va ser totalment transformada per acollir un nou ús industrial, o la dels Panyos de Manresa, sobre la qual existeixen diversos projectes de conservació i que és l’única catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional, la màxima categoria de protecció.
L’única fàbrica del tot transformada
Al llarg de tot el traçat, la fàbrica Gallifa, a Sant Joan de Vilatorrada, és l’única que ha estat completament transformada per acollir un ús diferent de l’industrial. La fàbrica va funcionar des del 1860 fins al 1977 i, després que fos adquirida per l’Ajuntament, es va convertir en un equipament municipal que acull la biblioteca.
El llibre cita aquest cas com a exemple d’un model que pot ser inspirador per a altres fàbriques de l’entorn del Cardener, amb l’objectiu que la memòria vinculada a aquest patrimoni no es perdi i es pugui transformar des d’una visió actual.
IRENE MORO, GUIU MARTÍNEZ I GEMMA MARSINYACH
Veïns de la colònia Valls
«A les colònies tens la llibertat d’un poble petit»
«L’avantatge de viure en una colònia és que tens la mateixa llibertat que en un poble petit», destaca Gemma Marsinyach, veïna de la colònia Valls, una de les més desenvolupades del Cardener. Es tracta d’una de les darreres que es van construir, a principis del segle XX, fet que ha permès conservar l’estètica original dels edificis i elements característics com l’església. La majoria dels veïns pertanyen a famílies que ja havien viscut a la colònia durant l’època d’esplendor de la fàbrica, però amb els anys també hi han arribat nous residents, atrets pels preus més assequibles dels habitatges o per l’interès de viure en un entorn rural. «Des de la pandèmia, cada vegada hi ha més gent que busca entorns com aquest, que et donen aquest sentiment de poble», explica Irene Moro, una altra veïna. Amb el temps, s’ha consolidat com una de les colònies més actives de la zona, gràcies al fet que disposa de comerços, escola i vida associativa. «També tenim la festa de les Fabricantes, que ens recorda el nostre passat», diu Guiu Martínez.
MÒNICA MENDOZA
Arquitecta
«Explicar el patrimoni augmenta les possibilitats de conservar-lo»
Mònica Mendoza (Solsona, 1990) és una arquitecta que sempre s’ha sentit fascinada per la conservació del patrimoni històric. Recentment, ha publicat el llibre El conjunt de les fàbriques tèxtils del Cardener, un volum impulsat pel Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa que permet inventariar l’estat dels edificis i divulgar un patrimoni que l’autora considera menystingut.
Com va sorgir la idea de fer un llibre sobre les fàbriques tèxtils del Cardener?
Sempre he tingut interès per les fàbriques tèxtils i quan feia el trajecte entre Manresa i Solsona per carretera em cridava molt l’atenció veure tantes grans construccions industrials abandonades. L’objectiu era fer un recull de totes les fàbriques del Cardener i poder-ho divulgar, donar-ho a conèixer i revaloritzar-ho, perquè és un conjunt que tendeix a l’oblit i a l’abandonament. Em semblava que explicar-lo i documentar-lo podia augmentar les possibilitats de conservació d’aquest patrimoni.
Quines són les particularitats arquitectòniques d’aquestes fàbriques?
Pel que fa a l’arquitectura, les fàbriques del Cardener segueixen molt l’estructura típica de les fàbriques de riu, igual que passa al Llobregat. La diferència és que el Cardener és un riu més petit, amb un cabal menys constant, i això fa que les fàbriques tendeixin a ser més petites. Algunes van funcionar durant pocs anys, mentre que d’altres, com la del Paperer, van estar en funcionament fins a finals del segle passat. En molts casos, el valor no és només arquitectònic, sinó també històric, social i de memòria col·lectiva.
N’hi ha alguna que li hagi despertat un interès especial com a arquitecta?
Potser destacaria la fàbrica del Paperer, a Cardona, perquè va ser de les primeres que vaig visitar i em va permetre entendre molt bé com el curs de l’aigua condiciona l’arquitectura i l’organització dels espais. És un lloc on he pogut veure gairebé tots els àmbits de la fàbrica, des del soterrani fins a les cobertes, i també observar com encara es mantenen en funcionament les turbines. És la que he pogut investigar més a fons.
Què s’hauria de fer perquè aquest patrimoni no acabi en ruïnes?
El primer pas és protegir-lo. De totes les fàbriques del Cardener, encara n’hi ha nou que no tenen cap tipus de protecció, així que cal començar per aquí i prendre consciència des de l’àmbit municipal. Sovint, fins i tot els mateixos veïns no són del tot conscients del valor que tenen aquestes fàbriques. En segon lloc, cal trobar-los un nou ús, que pot ser industrial, comercial o d’equipaments. En aquests casos és difícil trobar finançament, però si hi ha consciència que es tracta d’un patrimoni que cal preservar, és més fàcil.
VICTÒRIA LEAL I DOLORES MOLERO
Veïnes Palà de Torroella
«Nuclis com Palà s’abandonen per falta de feina»
«Fa quaranta-vuit anys que visc aquí, des que em vaig casar», relata Victòria Leal, una veïna de la colònia Palà que ha testimoniat l’evolució de l’antiga fàbrica tèxtil. Abans de casar-se ja havia entrat a treballar a la fàbrica, «quan el tèxtil estava en ple rendiment», recorda, i dos anys més tard es va traslladar a la fàbrica de la Plantada de Cardona, tot i que la seva vida ha estat sempre lligada a la colònia Palà. «La vida a la colònia era molt diferent abans, no es pot comparar», explica. Recorda un temps en què hi havia molts més veïns i gairebé tots treballaven a la fàbrica. «Als catorze anys ja ens posàvem a treballar», diu.
La seva amiga Dolores Molero assenyala que el declivi del sector tèxtil va provocar que diverses famílies es traslladessin a viure en altres municipis. «Molts veïns van marxar de nuclis com Palà per manca de feina», explica.
Tot i els canvis socials que ha viscut la colònia, coincideixen que es tracta d’un patrimoni que cal conservar i donar a conèixer. «En aquests edificis hi ha la història de moltes famílies», afirmen.
