Shakesperiada

Els principals països europeus tenen els seus escriptors icònics: Alemanya té a Goethe; Espanya a Cervantes; Russia a Dostoievski i Tolstoi; França a Molière; Suècia a Strindberg; Noruega a Ibsen; Dinamarca a Hans Christian Andersen i Karen Blixen; Austria -o Bohemia, si es vol- ens dona Kafka; Itàlia a Dante; Portugal a Pessoa i Saramago i Grècia ens aclapara amb els clàssics, més Cavafis i Kazantzakis.

L’autor d'Anglaterra és, sens dubte, William Shakespeare, esdevingut universal per mitjà d’innombrables traduccions i de 250 films, des de l’època muda a la constant actualitat. Per a mi, les versions a la pantalla que més m’han satisfet han estat els "Hamlet" de Laurence Olivier i Kenneth Branagh, el "Juli Cesar", de Mankiewicz, el Macbeth de Polanski i el "Romeu i Julieta" de Zeffirelli, menció especial per a la màgia d’Orson Welles fent del tabolaire Falstaff per a "Campanades a mitjanit".

Però també, en comptades ocasions, s’han fet especulacions sobre la vida i l’obra del bard de l’Avon, plenes de fantasia, enginy i gosadia, tenint en compte les llacunes que presenta la biografia del gran home de teatre. Invenció més o menys ancorada en una realitat intuïda a través de les escasses dades històriques. No és el cas de "Shakespeare in love" (1998), de John Madden, que, en lloc de basar "Romeu i Julieta" en una novel·leta italiana de Mateo Bandello, fa que el seu origen estigui en els amors de Shakespeare amb una aristòcrata, que s’introdueix a la seva companyia teatral disfressada de xicotet. D'altra banda, "Anonymous" (2011), de Roland Emmerich, s’inspira en la llegenda que les obres de Shakespeare les va escriure realment Edward De Vere, comte d’Oxford, un poeta, dramaturg i mecenes teatral a l’època isabelina.

Ara bé, la ficció shakesperiana que més m’agrada és el recent "Hamnet", de Chloë Zhao, que va als Oscars i que encara podem veure a les nostres pantalles. El material d’origen es troba en la novel·la de Maggie O’Farrell, irlandesa radicada a Edimburg, la major part de l’obra de la qual està publicada en català per l’Altra Editorial.

El focus de la narració se centra en l’Agnes -sembla que en realitat es deia Anne-, esposa del fill d’un fabricant de guants de Stratford, que se’n va a Londres a fer fortuna en el teatre. L'Agnes és una remeiera que cultiva plantes medicinals i les sap fer servir per ajudar els veïns. Cerca sempre el contacte amb la naturalesa, fins al punt que vol parir sola en un clot del bosc. Té tres fills: la Susanna i els bessons Judith i Hamnet. Un mal dia, l'Hamnet mort de la pesta negra i la seva mare resta desconsolada i s’allunya del seu marit Will, que l’ha abandonada en el pitjor moment. Fins que en l’estrena de la funció de Hamlet al teatre de Londes es produeix un moment de comprensió.

La xinesa americana Chloé Zhao -"The Rider" (2017) i "Nomadland" (2020)-, ha portat a la pantalla el llibre d’O’Farrell amb gran mestria i sensibilitat, amb un desenllaç emotiu, quan Agnes a primera fila del teatre veu l’homenatge amb el que Will honora el fill mort, sempre present i ara etern. La interpretació de Jessie Buckley, intensa i continguda, és digna de lloança.

Subscriu-te per seguir llegint