Sergio Dalma: «35 anys després, la il·lusió dels inicis es manté intacta sobre els escenaris»

Aquest dissabte, el Teatre La Passió d’Esparreguera rep un dels noms més sòlids de la música estatal. Sota el nom artístic Sergio Dalma, Josep Sergi Capdevila Querol hi arriba amb la gira Ritorno a Via Dalma, un retorn a l’univers italià que ha marcat bona part de la seva trajectòria i que enguany celebra quinze anys. Amb més de tres dècades sobre els escenaris i una veu inconfusible, el cantant de Sabadell continua connectant generacions amb cançons que tothom ha cantat alguna vegada.

‘Ritorno a Via Dalma’ arriba quinze anys després d’un projecte que va ser un fenomen. Què t’ha empès a tornar-hi ara?

La veritat és que ens vam asseure a l’oficina i vam començar a llençar idees damunt la taula. Han passat 15 anys d’aquell Via Dalma, que es va quedar en una trilogia, i hi havia un munt de cançons que es van quedar a mig camí. Vam pensar que seria una bona forma de recuperar tot això, fer-ho aquí a Espanya i amb productors joves.

Aquest nou treball combina clàssics i cançons més contemporànies. Com has construït aquest equilibri entre homenatge i actualització?

Va ser una mica bogeria, perquè l’equip el compon gent de diverses generacions. Va sortir el nom de Raffaella Carrà i aquesta gent em va dir: “prova-ho”. Es tracta de treure’t la por d’enfrontar-te a aquestes cançons, des d’Al Bano fins a Mina o Pausini. El fet de tocar diverses generacions i donar-los el teu aire és una feina que em fa més respecte que enfrontar-me a un disc inèdit.

La música italiana ha estat sempre molt present en la teva carrera. És només una influència artística o forma part de la teva identitat?

Jo crec que és una miqueta tot. De molt petit, a casa, a la ràdio sonaven aquelles cançons i els meus pares les posaven al tocadiscos. Em sorprenien aquelles veus trencades… i, sense buscar-ho, es va anar trobant un estil.

Després de més de 35 anys de trajectòria, què queda d’aquell jove que començava i què has après pel camí?

Cada vegada que comencem una nova gira amb il·lusió em venen al cap aquells inicis. La il·lusió està intacta, igual que les ganes de retrobar-te amb el públic o aquells nervis abans de sortir a l’escenari. Amb els anys aprens a créixer personalment i professionalment, a gestionar diferent. Et tornes més poruc a provar coses, però el bo és tenir un equip que t’empeny.

En quin moment personal i professional et trobes ara mateix?

Jo diria que és un moment dels millors. Sempre he tingut molta llibertat amb els meus treballs, però ara encara més. Treballo d’una manera en què em sento molt a gust. Seguir fent el que t’agrada i tenir aquesta passió és molt important. Estic bé tant personalment com professionalment. A l’escenari deixes de banda els problemes i les emocions, i si estàs bé, tot és més fàcil.

Les teves cançons han passat "de pares a fills". Com s’explica aquesta connexió entre generacions?

Considero que, a l’hora de treballar, és molt important el relleu i rodejar-te d’un equip jove. Barrejar veterania i il·lusió amb gent jove sempre funciona. S’ha aconseguit connectar gràcies a això: de pares a fills. Veure tres generacions en un concert és un regal. Però no ho he volgut provocar; si vols arribar a gent jove és impossible, és un altre llenguatge. Però ha passat i si s’hi sumen i ho passen bé, benvinguts.

Hi ha cançons que acaben definint una trajectòria. Quines diries que t’han marcat més com a artista i per què?

Sempre hi ha cançons que et marquen: Bailar pegados, Galilea, La vida empieza hoy… són cançons que sempre m’han acompanyat i que la gent ha fet seves. S'han cantat molt i sempre han de tenir un lloc. La de "Bailar pegados", va ser un abans i un després.

El 2011 vas protagonitzar un dels moments més recordats de La Marató amb “Em dónes força”. Què va significar per a tu aquella actuació i com t’ha connectat amb Catalunya des d’un vessant més emocional?

“Em dónes força” és una d’aquestes cançons que la gent encara recorda molt. Va néixer en el context de La Marató, un moment en què tot Catalunya s’hi aboca i es viu amb una sensibilitat especial. I, a més, tot el que representa Montserrat… a casa sempre ha sigut molt important, tant la Verge de Montserrat com l'espai en si. És una cançó que vam recuperar a la pandèmia; jo encara vivia a Madrid, i aquell lligam amb la meva terra va ser molt fort. La gent la rep amb els braços oberts. I la recordo com una experiència molt bonica.

Hi ha alguna cosa que abans no t’atrevies a fer com a artista i que ara sí?

Intento no perdre mai el cap i tenir un equip que m’ajudi. Sempre els dic: si se me’n va l’olla, digueu-m’ho". Amb els anys guanyes seguretat, veterania i aprens a gestionar-ho tot diferent. Hi ha una certa por a sortir de la zona de confort, però no m’agrada quedar-m’hi sempre. M’agrada provar coses i després analitzar si val la pena. Amb nous productors i gent jove t’atreveixes més, però sense perdre mai la teva identitat. M’agrada sorprendre.

Què tindrà d’especial el concert d'aquest dissabte a Esparreguera i què vols que s’endugui el públic?

El que vols sempre. Vam arrencar la gira la setmana passada a Donosti (Sant Sebastià) amb molts nervis, però quan comença tot dius: per fi es fa realitat el treball de tant temps. El que vols és que la gent s’emocioni, veure les mirades, que ho passi bé. Jugar amb les emocions: hi ha moments per emocionar-se i altres per ballar. El més bonic és veure la gent feliç.

Subscriu-te per seguir llegint