Viure en comunitat en temps de capitalisme ferotge

Les persones al centre i per davant dels diners no seria, precisament, el lema preferit del capitalisme. Però sí de les dones i els homes que viuen a les deu comunitats que va visitar l’Elisenda Pons després de retratar unes quantes crisis i reflectir la cara amarga del cataclisme econòmic del 2008. El projecte "Together" llueix amb personalitat en un dels àmbits de Cal Boyer, dins el festival FineArt d’Igualada.

«No va ser fàcil», repeteix la fotògrafa nascuda el 1968 a Barcelona, recordant que trencar els recels inicials de la gent a deixar-la entrar a casa seva va ser una tasca laboriosa. «Vaig dedicar uns anys al llibre "For sale" en el qual vaig exposar les runes de la crisi», recorda Pons: «vaig anar als Estats Units i a països com Espanya, Portugal, Irlanda i Grècia; tot era derrotista, es veia com el capitalisme ens portava a un carreró sense sortida». A més, la periodista treballava a El Periódico i va patir un ERE en primera persona.

«Al capdavall, vaig pensar que hi ha gent que viu d’una altra manera, amb ideals i utopies, no pensant només en els diners», explica. La realitat alternativa amb què molts somnien i a la qual pocs s’hi atreveixen. «Vida en comunitat, respectant el medi ambient, compartint recursos i fent servir energies renovables», afegeix, «era la resposta a preguntes que em feia, perquè ja veia que no tot han de ser els diners».

Si un país europeu va simbolitzar el daltabaix del 2008, el dubtós honor el podem adjudicar a Grècia, on l’Elisenda va conèixer també l’altra cara de la moneda. «La gent em deia que no tot era runa i destrucció, al contrari, hi ha persones que viuen d’una altra manera», rememora. «Hi havia una colla de gent del món universitari que no es coneixien però es van ajuntar per imaginar com havia de ser el lloc on volien viure, van comprar un terreny i van muntar la seva Ítaca particular»: a Pons li va faltar temps per visitar-los. «No em va resultar fàcil convèncer-les que es deixessin retratar, hi vaig dedicar molta energia», admet.

L’esforç no va ser en va. «El de Thelethrion, a l’illa d’Èvia, era un projecte molt interessant, ja que en ser nou, podien crear-lo com volguessin, la criança compartida, les noves relacions, i ja sabem que les relacions entre les persones no són fàcils», indica. Pons va visitar, a partir d’aleshores, diverses comunitats de l’estat espanyol, entre les quals Cal Cases, al terme de Santa Maria d’Oló, amb veïns del barri de Gràcia de Barcelona. Les altres nou, de les quals es fa ressò són El Calabacino, Amalurra, Los Portales, Artosilla, Valle de las Sensaciones, Casa Hada i Pachamama.

La catalana també va anar fins a l’Índia per veure en directe l’experiment d’Auroville, un poble comunitari que ja arriba als 58 anys de vida. «Són dues mil persones, tothom treballa per la comunitat, hi ha moneda pròpia, un centre de meditació i tranquil·litat, tot i que no hi ha religió, i una cuina solar gegant de cent metres de diàmetre per fer menjar per a un miler de comensals cada dia, i no tenen policia», anota Pons. En aquest sentit, la fotografia de l’espai de calma espiritual que s’exhibeix al FineArt destaca per la seva forma de circular i daurada, en contrast amb la ruralitat visual de la majoria dels projectes. «En el moment fosc en què vivim, t’adones que l’ésser humà té la capacitat per reinventar-se i fer coses noves», reflexiona: «és fascinant, és gent que no sucumbeix i posa el fet de compartir per davant de l’egoisme».

El verb «compartir» relliga les experiències retratades per Pons. I no és fàcil, per molt bona voluntat que s’hi posi. «A totes les comunitats es fan assemblees, però ja vam veure el 15-M que no és senzill perquè tothom ve del seu pare i la seva mare», indica l’autora, remarcant la diversitat de projectes.

«Al Valle de las Sensaciones, a Cádiar (Granada), hi ha cases dalt dels arbres, i es fan canvis de cases amb els veïns», recorda: «a Amalurra, al País Basc, tenen un centre de meditació molt gran, un hotel i un restaurant; Artosilla es va formar quan el govern d’Aragó va decidir donar cases a qui anés a viure i reformar els pobles que quedaven abandonats, quan neva queden aïllats, i vaig conèixer un home que fa perfums i sabons i el ven en fires, un altre tenia el ramat de bens, no són gent que visqui al marge del món, tothom té internet».

En el trànsit per les comunitats, Pons va quedar impressionada per l’experiència de Los Portales, prop de Sevilla. «Una psicòloga belga que treballava els somnis va demanar a uns pacients si volien crear una comunitat i van comprar un latifundi», comenta: «cada dia s’expliquen els somnis, i són un 95 % autònoms, si esclata la 3a Guerra Mundial segur que sobreviuen, tenen molins de vent, un hort gegant, cabres, fan formatge, pa, ...». Alhora, «els fundadors han vist com la segona generació s’ha quedat a Madrid quan hi ha anat a estudiar i no ha tornat». Cada poble és un món, però a tots els uneix el valor del verb «compartir».

Subscriu-te per seguir llegint