«Vaig veure una persona plorant davant una fotografia»

No s’explica l’èxit del FineArt sense la presència de Ramon Muntané al capdavant. Gairebé una dècada i mitja després de liderar l’equip de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, el director fa balanç. El festival viu el seu darrer cap de setmana amb 35 exposicions en 14 espais de la ciutat i diverses activitats obertes al públic.

Per què plega?

No plego, però faig un pas al costat. Han estat 14 anys molt intensos, i em vaig fent gran. No tinc la capacitat ni física ni mental que tenia aleshores. Ha d’entrar gent jove i amb idees noves. En els dos últims anys ja he tingut molta ajuda del Roger Mula. Continuaré fent feina, però d’una altra manera.

Si mira enrere, què sent?

És una evolució per sentir-se satisfet. M’ha portat molta feina, però estic content. Quan ho acabes de muntar tot, estàs cansat, però arriba el dia de la inauguració i veus que el festival agrada a la gent, i aquesta és la millor satisfacció que tens. Ho veig en la gent que em para pel carrer i m’explica si una exposició li ha agradat, o no, m’envien missatges de whatsapp amb fotos de les exposicions per dir-me que l’han vist i els agrada. I tenim la sort que l’ajuntament ha estat al costat.

Un element clau?

Sí, i tant. En el moment de posar-ho en marxa, recordo que vam parlar amb el Josep Miserachs, regidor de Cultura, i em va demanar quin pressupost teníem. Li vaig respondre que no ho sabia, però que l’agrupació podia posar-hi 1.500, 2.000 euros, no pas més. I ell em va dir que allà on no arribés l’agrupació ho faria l’ajuntament. I així va començar, el Josep va ser l’ànima.

Només faltava convèncer els fotògrafs.

Per sort, al començament vam tenir algú com el Toni Catany que ens va recolzar. I quan tens una primera espasa de la fotografia com ell, això t’ajuda a obrir portes. Mica a mica, vas aconseguint més noms destacats, fas el contacte amb el Ministeri de Cultura, amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya, ... I arribes al punt on hem arribat.

Un creixement molt orgànic?

Exacte, el lema del FineArt sempre ha estat ensenyar primeres espases i, alhora, el talent local i els estudiants. Tenim un fotògraf sensacional, perfecte, però també busquem gent poc coneguda que tingui un bon treball. I el portem al festival. Tampoc hem oblidat mai les escoles, són el futur de la fotografia. I això que cada cop en queden menys, però els que estudien fotografia són cada vegada més bons. El problema és que les escoles feien fotografia i disseny, i era molt disseny i poca fotografia, i hi ha molts dissenyadors. Les escoles han millorat. I els seus treballs et mostren les tendències, algunes de les quals les veus al cap d’un any o dos en exposicions de fotògrafs de renom.

El telèfon ha fet mal?

Una fotografia impresa te la pots mirar i remirar, i la gaudeixes. Una fotografia al mòbil, per gran que sigui el móbil, com a molt serà de 15x 10 cm, i segur que la passes depressa. I sí, hi ha qui l’amplia, per veure si té els ulls oberts o tancats o fa una rialla, però no és una manera de gaudir la fotografia.

Avui dia, tothom fa fotos de tot.

La gent que ve també fa fotos de les fotos, però els veus que es miren la fotografia i la remiren. Recordo un dia en què vaig veure una persona plorant davant una fotografia de l’Eugeni Forcano. Una fotografia et fa aflorar els sentiments.

Recorda alguna exposició en especial, d’aquests catorze anys?

N’hi ha una que, per mi, és especial, i és l’exposició que va fer el Toni Catany, perquè era la primera espasa que teníem. Ell es va bolcar amb el projecte, i recordo que vaig anar a casa seva i em va dir que anés agafant fotos, a l’exposició n’hi cabien 25, però quan en dúiem 35 i ja no cabien al cotxe, em va dir que anés a Vàlid Foto on me’n donarien vint més. I jo, què farem amb tantes fotos?Ell va dir ja ho veurem. Eren fotos molt bones. Va venir a muntar la mostra, i en vaig aprendre molt.

Té alguna espina clavada?

Vaig anar molt temps al darrera d’una exposició del Chema Madoz, i no hi havia manera perquè em deien al ministeri que el Madoz volia exposar a l’estranger. I amb motiu del desè aniversari els vaig dir que volia el Chema. Ja em coneixen, de pesat que era, i em van respondre que tenien el Ramon Masats. I jo, val, sí, però el Chema també .

Va insistir i va triomfar?

Em van dir que l’exposició havia voltat molt, que estava mig destrossada, ... L’endemà em van trucar del ministeri per dir-me que havien parlat amb ell i que tindria l’exposició. I que el Chema volia parlar amb mi. Li vaig demanar si volia comissari, i va dir que ja m’espavilaria. Li vaig fer un vídeo, un cop muntada, i va dir que ell no ho hauria fet així però que endavant.

Subscriu-te per seguir llegint