Joan Arqué, director de La Mostra: «El sector teatral té molta potència, però cal donar-li més oportunitats»

Joan Arqué Solà (Badalona, 1974) és director i dramaturg format a l’Institut del Teatre i director artístic del Teatre de l’Aurora. Ha dirigit muntatges com Canto jo i la muntanya balla, Premi Max a la millor direcció, o Tirant lo Blanc i Moriu-vos. Ara assumeix la direcció artística de la Mostra Igualada, que celebrarà la seva 37a edició del 16 al 19 d’abril.

Arribes a la direcció de la Mostra en un moment de relleu. Què vols aportar en aquesta etapa?

M’agradaria donar cobertura a més companyies i creadores possibles, perquè malauradament no hi ha moltes oportunitats i ens hi juguem bastant el pa. La Mostra ja fa una feina molt important, però ampliar aquesta cobertura crec que seria vital per al sector. Això no vol dir renunciar als criteris ni a la qualitat, sinó obrir més espais perquè hi puguin ser. També donar la màxima projecció possible, tant en l’àmbit nacional com internacional, i contribuir, en la mesura que sigui possible, a reduir la precarització.

Què et va fer dir que sí a assumir la direcció?

Sobretot l’equip. La possibilitat de creure que, per experiència, hi podíem aportar alguna cosa —equivocats o no, això es veurà amb el temps— i la voluntat d’articular propostes més enllà de la queixa perquè les coses puguin millorar. També el fet de poder continuar el meu treball artístic vinculat a aquest projecte. Vam construir una mirada compartida amb una comissió programadora, i això em feia veure que era un espai de creixement personal i artístic.

Has insistit que la direcció no és una feina individual. Quin pes té el treball col·lectiu en aquesta nova etapa?

Un director artístic és, en realitat, una peça més d’un engranatge molt gran. Hi ha un equipàs al darrere que fa possible la Mostra i que sovint no es veu. Hi ha una codirecció clara amb en Pol Gil, una comissió potentíssima que ajuda a triar i tota la gent de producció, comunicació o logística que sosté el projecte. Jo no em sentiria gens segur de ser aquí si no fos per tot aquest equip.

Com et defineixes com a creador i director?

Potser això ho sabrien dir millor els altres. Però a mi m’interessa molt el treball en equip, la creació compartida amb altres persones. Crec que aquest és l’exercici real de les arts escèniques i on es produeix el creixement. Tot allò que fem dialoga amb el moment en què vivim. Vinc també d’un interès per la història i l’antropologia, i he trobat en el teatre una manera de vincular aquests mons a través del llenguatge artístic. Tot això acaba traslladant-se a la mirada que poses en el que fas.

Fa temps que es qüestiona l’etiqueta “infantil i juvenil”. Té sentit mantenir-la?

Si va acompanyada de bones explicacions que arribin a tothom, pot tenir sentit. El problema és quan simplifica tant que acaba sent excloent en lloc d’inclusiva. Les etiquetes poden generar prejudicis: “això no és per a mi”. I els llenguatges s’han ampliat molt, són diversos i carregats de possibilitats. També cal revisar què entenem per teatre per a joves, perquè no hi ha una sola manera de ser jove ni d’interessar-se per les coses. Al final, parlem d’arts escèniques que poden interessar a tothom.

Heu rebut prop d’un miler de propostes.

És una “animalada”. D’una banda, parla de la quantitat de creadores i col·lectius que estan aixecant projectes. Però, de l’altra, també genera un sentiment d’injustícia molt gran a l’hora d’escollir. Només podem programar una part molt petita de tot això i això et fa pensar com pots aportar alguna cosa més.

Quins criteris han guiat la programació d’aquesta edició?

Hi ha una tendència a rebre moltes propostes, cosa que és positiva perquè demostra que hi ha molta gent creant, però també evidencia que el sector necessita més espais. Els criteris passen per trobar un equilibri: donar espai a allò emergent —que sovint es col·loca en un lloc de risc— i posar molta atenció en el que expliquem. Tant en propostes amb discurs elaborat com en aquelles on l’entreteniment és central, perquè tot és important. I també amb la voluntat d’obrir la mirada cap a una projecció nacional i internacional.

Què podrà trobar el públic a la Mostra d’enguany?

El públic hi trobarà una gran diversitat de propostes i llenguatges. Hem buscat un equilibri entre projectes emergents i d’altres amb més recorregut, i també entre propostes amb un discurs més elaborat i d’altres on l’entreteniment és central. És important que totes aquestes formes convisquin, perquè responen a mirades diferents i totes són necessàries. També hi ha una voluntat clara d’obrir la Mostra a una projecció més àmplia, tant en l’àmbit nacional com internacional.

Quin és l’estat de salut del teatre català?

Depèn des d’on ho miris. Des de les creadores i companyies hi ha molta potència, però cal acompanyar-la i donar-hi possibilitats. Hi ha espais on diries que la salut és excel·lent i d’altres on diries que està en planta i que s’hi han de fer més coses. No podem mirar les arts escèniques només des de les xifres d’ocupació, és una mirada esbiaixada. La cultura s’ha de mirar des de molts altres llocs.

En un context amb molta diversitat de propostes, sembla que hi ha una tendència cap a peces més introspectives i emocionals. És així o continuen dominant altres formats com l’aventura?

Cada moment reflecteix el context en què vivim. Sí que hi ha hagut una mirada cap al “jo”, però també respon a un model social molt individualista que ens ha empoderat en part, però també ens ha aïllat. Ara es detecta la necessitat de tornar a mirar l’altre, de cuidar-nos més. També hi ha un retorn de formes dramàtiques més clàssiques, que conviuen amb noves maneres de fer. I això és una bona notícia: no es tracta d’eliminar res, sinó de donar espai a totes les possibilitats.

Com t’agradaria veure la Mostra d’aquí a uns anys?

M’agradaria veure que alguns dels objectius que ens hem marcat s’han complert o estan en camí. I que la feina feta sigui útil per a les persones que vindran després. Quan treballes en un projecte que representa tot un sector, no pots fer-ho només pensant en el present. Has de posar la mirada en el futur.

Subscriu-te per seguir llegint