Coloma Medina: el gran llegat de la retratista manresana

A la biblioteca de Sant Fruitós s’hi pot veure, per primer cop a Catalunya, una exposició dedicada a les obres de Coloma Medina. La pintora, “dotada d’un ofici molt bo”, assegura l’historiador cardoní Ovidi Cobacho, comissari de l’exposició, va pintar paisatges, bodegons, natures mortes, flors i, sobretot - i amb especial gràcia-, retrats. Lloada per la crítica de l’època - i en especial per Joan Vilaró - i havent participat en algunes mostres col·lectives, la figura de Coloma Medina havia quedat en l’oblit. Fins avui. Recuperada a partir de 30 obres, es podrà gaudir de la seva pintura fins a l’11 d’abril.

“De petita ja tenia una gran passió per dibuixar”, diu Sara Medina, la seva germana, “duia la vocació a dins”. Coloma Medina va néixer a Manresa el 1933 i ja destacava en les arts plàstiques a l’escola del parque, antic centre educatiu situat al parc de la Seu “i d’on li venia el nom amb el qual se la coneixia al barri”, explica Cobacho. La seva formació artística va començar de la mà de Fernando Hurtado i Antoni Sivillà a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa, educació que compaginava amb els estudis secundaris a l’institut Lluís de Peguera, i va continuar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Però per arribar a la capital calia talent i molt de suport.

“En aquell moment, a Manresa, hi havia dues tendències educatives en les arts plàstiques, la d’Evarist Basiana, més moderna, i la de Fernando Hurtado, molt més clàssica”, diu Cobacho. De fet, va ser aquest darrer professor el que, quan Medina va anunciar que se’n volia anar a Barcelona, es va presentar a casa seva per dissuadir-ne la família: “li veia potencial, però ell no entenia què hi havia d’anar a fer a Barcelona on, assegurava, hi trobaria models despullats”, explica l’historiador qui n’ha exposat un quadre d’un tors (nu) a la biblioteca.

La família, però, sempre li va fer costat i va enviar a la jove pintora a una residència d’estudiants a la gran ciutat. “És allà on va despuntar”, continua Cobacho. Fins aleshores havia pintat flors, natures mortes, bodegons i, seguint la tendència local, paisatges. Ben aviat, però, va demostrar un gran interès per la figura. “Retratava a la seva gent, als qui li eren propers”, diu Cobacho. Així, Medina va pintar a les seves germanes a casa, llegint o fent activitats quotidianes; al seu mestre, lleugerament de perfil i amb posat d’estar ensenyant; a una companya d’estudi que, recolzada en una taula i fullejant un llibre sembla estar, efectivament, estudiant, i, a llapis i en un petit paper dedicat amb un “a mi querida mama”, a la mare, mestressa de casa, que va morir quan la pintora només tenia vint-i-quatre anys. “Medina era una artista a qui li agradava pintar amb models al natural”, explica Cobacho, “potser és per això que de la mare no se n’ha trobat cap retrat”.

Nogensmenys, l’obra que realment demostra el seu talent és el retrat que va fer al seu pare, un empleat de telefònica que havia emigrat de Veneçuela. “Capta la psicologia del pare i el sentiment d’ella cap a ell”, diu el comissari. Datat de mitjans dels anys seixanta i de fons neutre i joc de clarobscurs, “és fruit de la influència de Luís García Oliver, el seu mestre d’aleshores”, continua.

Tot i el seu reconegut talent, Medina no va lucrar-se mai de les seves obres i, sovint, les regalava. “A la consulta del doctor Saló (Josep Saló i Serra) hi havia, penjats a les parets, dibuixos que ella mateixa li havia donat”, explica Cobacho. En efecte, va participar en poques exposicions i, la major part de les vegades, ho va fer per la insistència del també pintor manresà Josep Vila Closes, amb qui mantenia correspondència. La primera exposició que va fer en solitari va ser a Maó (i perquè el seu marit n’era originari) i la segona és aquesta, la de la biblioteca de Sant Fruitós.

“La Coloma és poc coneguda. Jo la vaig descobrir arran de Pioneres”, explica Cobacho. L’historiador es refereix al projecte d’investigació sobre artistes manresanes que va dur a terme el col·lectiu GREHVAT.0 - del qual Ovidi Cobacho n’és coordinador - i que va mostrar-se en forma d’exposició al Casino de Manresa (2024). “Es diferenciava de moltes de les altres artistes perquè ella, al casar-se, no va deixar de pintar”, afegeix.

Després dels seus estudis a Barcelona, la jove pintora va rebre dues beques de pintura: una que la va portar a Úbeda, Andalusia, època de la qual daten algunes de les seves pintures de nuclis urbans i cases blanques; i una que la va dur a Itàlia, on va pintar algunes de les seves notes de paisatge. Acabats els estudis, va opositar i va guanyar la càtedra de dibuix a l’institut Verdaguer de Barcelona. Efectivament, Medina sempre va pintar.

Però va morir jove, el 1989, data a partir de la qual ja no se n'havia pogut veure cap obra. Consolidada com una de les poques retratistes manresanes de la seva època, ara, s’ha volgut recuperar la seva figura i l’exposició no és l’única iniciativa: algunes de les obres entraran en dipòsit al Museu de Manresa i, en principi, una petita mostra es penjarà al bar restaurant Las Vegas, perquè «la millor manera d’homenatjar a les artistes és exposant-les”, conclou l’historiador.

Subscriu-te per seguir llegint