Manuel Gutiérrez Aragón

Ha estat com retrobar-se amb un antic company, un director amb el qual vaig passar film a film pels anys de la Transició i més enllà. Acabo de llegir "Vida y maravillas", una mena d’autobiografia de Manuel Gutiérrez Aragón (Torrelavega, 1942), publicada per Anagrama a la seva col·lecció Narrativas hispánicas fa dos anys. Com sol passar amb els llibres d’aquesta classe, l’autor informa del que vol, no pas de tot, a vegades discret, a vegades murri, però el resultat m’ha fet goig, m’he assabentat d’un munt de coses i he recordat algunes pel·lícules que vaig gaudir en les estrenes d’aquelles dates.

Gutiérrez Aragón va militar en el Partit Comunista mentre constituïa una resistència organitzada contra el franquisme i se’n va desfer justament en el moment de la seva legalització pel govern de Suárez. En la clandestinitat, les reunions se celebraven a casa d’en Bardem, un home que representava la línia forta d’obediència al partit. Allí assistien Pedro Costa, Víctor Erice, César Santos Fontenla, Antxon Eceiza, tots devots o treballant a la revista Nuestro Cine, polititzada enfront de la formalista Film Ideal. En aquelles circumstàncies, va conèixer Federico Sánchez, l’home que entrava i sortia per la frontera per organitzar el cotarro i que va resultar ser Jorge Semprún, desprès escriptor, guionista per a Resnais i ministre al govern de Felipe González.

A part de la política de resistència, desfilen per les pàgines del llibre una corrua de personatges que van marcar la vida intel·lectual dels 80, 90 i principis del XXI. El crític teatral d’El País Eduardo Haro Tecglen, que destrossava Buero Vallejo i Adolfo Marsillach, aquest al davant de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Les classes de Carlos Saura, Basilio Martin Patino i Berlanga a l’Escuela Oficial de Cine. L’amistat amb José Luis Borau, amb qui va col·laborar en el guió de "Furtivos". Els viatges a Cuba per fer classes i conferències, a Moscou com a jurat de festival i a la Xina en temps de la Revolució Cultural. També hi ha un capítol dedicat a treballs i amistats a Catalunya, on es troba amb Juan Marsé i Manolo Vázquez Montalbán. Tota una època, una trajectòria i uns personatges.

Per celebrar la coincidència amb Gutiérrez Aragón, he vist una de les seves millors obres: "La mitad del cielo", rodada el 1986, amb Ángela Molina i Fernando Fernán Gómez. La història s’ubica a finals dels 50 a un poble dels Pics d’Europa, i segueix la Rosa, una camperola, que se’n va a Madrid i allí, per la relació amb el Jefe de Abastos de la capital i gràcies al seu esforç, aconsegueix primer una parada al mercat i després la propietat d’un restaurant, on menja el bo i millor de la capital. El títol té a veure amb la consideració que Confuci tenia de la dona com a base per sostenir la vida en el món.

La narrativa del film és un prodigi d’el·lipsi, que fa avançar la història de manera àgil i entenedora. El recurs a un realisme màgic en la figura de l’àvia -incommensurable Margarita Lozano- és un altre punt a favor, en un relat que enalteix la força de voluntat i els sòlids sentiments d’ancoratge d’una dona del seu temps.

Subscriu-te per seguir llegint