Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Víctor Borràs, Premi Folch i Torres: «M’agrada fer servir les paraules per parlar d’allò que sovint no diem»

El touenc Víctor Borràs guanya el 63è Premi Folch i Torres amb Animals que cauen del cel, una novel·la publicada per La Galera que combina misteri, creativitat i una mirada sensible sobre els vincles, la memòria i la infantesa

Víctor Borràs, amb Animals que cauen del cel, Premi Folch i Torres, al Teatre Nu de Sant Martí de Tous

Víctor Borràs, amb Animals que cauen del cel, Premi Folch i Torres, al Teatre Nu de Sant Martí de Tous / Miti Vendrell

Sant Martí de Tous

Dramaturg, director i pedagog teatral i codirector del Teatre Nu, Víctor Borràs (Sant Martí de Tous) ha guanyat el 63è Premi Folch i Torres amb Animals que cauen del cel. Amb més de vint anys de trajectòria escènica, fa el salt a la narrativa amb una novel·la infantil sobre els vincles i la memòria.

Què et va passar pel cap quan vas saber que havies guanyat el Premi Folch i Torres?

Quan em van trucar per dir-m’ho, vaig sentir molta emoció i molta alegria. És un premi molt antic, amb 63 edicions, i això vol dir formar part d’una llista d’autors i d’una història vinculada a La Galera que pesa molt. A la gala ja ho sabia, però igualment el cor em bategava molt fort i em va fer molta il·lusió que me l'entreguessin la Pilarín Bayés i la Rosa Capdevila.

Aquest reconeixement marca un abans i un després?

Més que un abans i un després, ho visc com un encoratjament per continuar escrivint. Jo vinc molt del teatre, però la narrativa té un component d’intimitat diferent: és una feina solitària i després cada lector la viu també en solitari. Això la fa una experiència molt íntima i bonica, i m’anima a seguir explorant aquest llenguatge.

Animals que cauen del cel s’acaba de publicar. Quan va començar a néixer aquesta història?

És una història que ve de lluny. Feia potser deu anys que en tenia escrits els primers quatre o cinc capítols i havia quedat allà. A principis del 2025 la vaig rellegir, li vaig trobar el fil i, sobretot durant l’estiu, la vaig acabar: vaig reescriure l’inici, fer un esquema i construir la història fins a presentar-la al premi.

Què hi trobarà el lector?

És una història sobre la creativitat i els vincles que es creen a través de gestos gairebé invisibles. L’Aina espera davant d’una perruqueria i un dia li cau del cel una figura de papiroflèxia; a partir d’aquí inicia una mena de diàleg i una descoberta que parla d’amistat, misteri i de tot allò que passa més enllà de les paraules.

També hi ha una reflexió sobre la pèrdua. Com hi entra, aquest tema?

Hi és, però d’una manera subtil. Jo crec que és una història d’un record que perdura: moments de la infantesa que tenen un inici i un final, però que et queden per sempre. M’agrada pensar que aquesta nena recordarà aquesta experiència tota la vida, i que el llibre també pot connectar amb els adults des d’aquest lloc del record.

El jurat va destacar la sensibilitat del llibre i la seva capacitat d’“aturar-se”. Què vol dir això per a tu?

A mi m’interessen molt els silencis, perquè són espais on tot ressona. La història està plena de moments d’intimitat: una nena que observa, escolta i fins i tot s’avorreix, i és en aquest espai on passa tot. Avui ens costa molt aturar-nos així, i jo volia reivindicar aquests moments de calma on la imaginació es posa en marxa.

Has dit que t’agrada fer servir les paraules per parlar d’allò que no diem en paraules.

Sí, perquè m’interessen molt els vincles que van més enllà del que s’explica explícitament. En aquesta història hi ha coses importants que gairebé no es verbalitzen, i m’agrada també deixar espai perquè el lector imagini i acabi de construir parts dels personatges i del que els passa.

Sovint es posa l’etiqueta de literatura infantil o juvenil. Creus que aquestes categories poden limitar?

Crec que està bé dir que és literatura infantil i no amagar-ho, perquè aquest és el seu públic principal. La clau és que els adults també s’hi sentin interpel·lats. No ha de ser una etiqueta que limiti, sinó una porta perquè també hi entrin des del lloc del record.

En el discurs del premi vas reivindicar molt l’entorn i el col·lectiu. Què representa crear des de Tous?

Per mi és essencial. Vinc del teatre, que és una feina col·lectiva, i aquest llibre també m’ha fet viure un procés compartit amb l’editora, la direcció d’art i la il·lustradora Carolina Godina. Creo des d’aquí i l’entorn m’influencia molt, i em venia de gust posar en valor aquesta força de l’equip i del territori.

Aquesta mirada col·lectiva també té a veure amb el Teatre Nu?

Totalment. A la Casa del Teatre Nu fem moltes coses amb la comunitat: projectes, residències, activitats amb el poble... Hi ha molta relació amb la gent i això t’estimula i t’acompanya. Tot el que faig creativament està molt vinculat a aquest ecosistema.

Ets actor, dramaturg, director, pedagog teatral i ara també novel·lista. Com conviuen totes aquestes facetes?

M’agrada provar llenguatges i no repetir-me gaire. No em considero especialista en res, però sí algú que vol aprendre constantment. Tant al teatre com en l’escriptura vaig combinant formats i maneres de fer, i aquesta exploració és el que em manté actiu.

Tens més projectes literaris al cap?

Sí, tinc una altra història gairebé acabada i bastantes coses començades. Aquest premi m’estimula a reprendre-les i acabar-les, però també sense pressa. La narrativa és un territori que estic descobrint i que m’enganxa molt.

I en quin moment està ara el Teatre Nu?

Estem en un molt bon moment. Des de la Casa del Teatre Nu hi ha hagut un creixement important i ara el repte és consolidar-lo: no tant créixer en quantitat, sinó mantenir i millorar la qualitat. Tenim un equip potent i volem continuar creant bons espectacles.

Tot i el premi literari, continues immers en la creació escènica. Què tens entre mans ara?

Ara estem centrats en una estrena al maig, un espectacle per a adults basat en Ava, et trauré d’aquí, que després es veurà al Festival Grec. Tot i aquest moment literari, el meu dia a dia continua molt vinculat al teatre.

Com veus la salut del sector teatral des del territori?

Crec que és un bon moment perquè hi ha molt bon teatre i un ecosistema ric, però és un sector exigent: mai pots abaixar la guàrdia i cada projecte s’ha de tornar a defensar. Cal molt esforç, però també molta il·lusió per continuar.

Finalment, què t’agradaria que passés ara amb Animals que cauen del cel?

Sobretot, que la gent el llegeixi. Estic molt content del llibre com a objecte, de les il·lustracions de la Carolina Godina i de tot el procés amb La Galera. I després hi ha aquesta part íntima: cada lector el viu diferent i, de tant en tant, reps un missatge que és com un petit regal. Aquesta relació enganxa molt.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents