Joel Joan munta un "Vània" per ell sol digne d'elogi

Certament, era un repte. I un cop estrenat al Teatre Romea de Barcelona, es pot dir que és un repte superat. Joel Joan interpreta els vuit personatges principals de la peça del dramaturg rus Anton Chejóv, "Oncle Vània" en una versió per un sol intèrpret de Simon Stephens, amb traducció de Joan Sellent i direcció de Nelson Valente.

Vània ha treballat tota la vida al mas familiar. Després de la mort de la seva germana Anna, es va quedar amb la seva neboda Sònia perquè el pare d’aquesta, Alexandre, pogués seguir conreant la seva carrera com a director de cinema. Alexandre, casat de nou amb Helena, torna a la casa de la seva difunta esposa per capgirar i alterar el gris escenari i la frustració dels seus habitants.

Queda palesa una de les constants de l’obra de Txèhov en la peça com és la insatisfacció dels personatges, les seves vides han anat passant sense un propòsit clar, frustrats, avorrits de tot. Patent en els personatges d’Ivan i Miquel, el doctor (els noms han estat traduïts per aquesta versió). Només queda la petita esperança que tot pot canviar, de la mà de la Sònia, la jove neboda de Vània, la seva joventut li atorga certa llum, distant de la resta de personatges, consumits per una densa boira mental.

En aquest "Vània" destaca, sense cap mena de dubte, el precís, meticulós i complex treball interpretatiu de Joel Joan, de perceptibilitat i capçalera.

Marques i indicatius gestuals físics indiquen el canvi de personatge, així com les mirades objectives i intencionades cap a punts de l’escenografia per indicar quins són els personatges que hi ha escena, transicions físiques subtils i perceptibles, senyals de les converses entre dos personatges o més, sense caure en un escarniment. Tant les característiques físiques i les impostacions de veu, en alguns personatges acompanyats d’attrezzo indicatiu (unes ulleres, un drap de cuina, un bastó) sols acaben esdevenint la identificació material del personatge perquè l’autèntica, la definida, interpretativament, està donada, diferenciada, identificada i plausible.

Cada personatge té un recurs en mans de l’intèrpret, interruptor d’activació, pausa, canvi de subjecte. L’autèntica essència de la peça és el repte que un sol intèrpret confronti cada un dels personatges i faci arribar intel·ligible i amb nitidesa la història i essència de la peça del dramaturg rus.

Sí que potser, la versió proposada manca de connexió amb l’espectador. És admirable el treball interpretatiu, però hi ha certa distància o manca de sintonia entre text i espectador. Però el treball de Joan és digne d’elogi. El proper 19 de juny, a l’escenari del Kursaal de Manresa.

Subscriu-te per seguir llegint