«Les teràpies no m’interessen gens, ni per a mi ni per al lector»

Vinyoli, Pla, Foix, Flaubert i Eliot són, entre molts altres, els companys de viatge de Carles Morell (Artés, 1992) a l’assaig literari Les variacions del pols, on la paraula pren el protagonisme en la recerca pausada, però incansable del seu lloc al món que traça l’escriptor.

Les variacions del pols

Carles Morell

Quaderns Crema

22 euros / 256 pàgines

Assaig literari

Quin és l’origen del llibre?

Em penso que neix de reflexions que em feia al voltant de la poesia. Llavors va anar agafant més extensió i vaig anar tocant altres temes. Neix de la necessitat d’escriptura, d’escriptura en aquesta forma concreta de prosa i de la necessitat, diria, de treballar la prosa. No sé si és per les lectures que vaig anar fent o per altres motius, però darrerament me n’he anat a la prosa i de poesia gairebé no n’he escrit.

El concep com un dietari, un dietari sense dates ni capítols?

És una forma en què em sento molt còmode. Podria haver agafat, posem-hi, tots els aforismes i fer-ne un llibre a part. No hi ha fotografies, ni números, ni dates, només hi ha el text. Així, la pàgina queda molt neta. Tampoc no està dividit en apartats. Tinc aprensió al didactisme, i m’estimo més un llibre com aquest, variat. En tots els dietaris ho he fet així. Un llibre proper al quadern d’anotacions, com els Apunts d’Elias Canetti.

Un dietari fet de reflexions?

Aquest llibre s’ha presentat com un dietari sobre literatura, i no és pas mentida. Però, que pot ser-ho, me n’he adonat després. Durant uns mesos prenia notes allà on anava, quan em despertava a la nit, de viatge, etcètera. Allò era un dietari de la meva vida. El que passa és que la meva vida, en bona part, són els llibres. Tot i que hi ha més elements (records, somnis, trobades...), això fa que es pugui considerar un assaig sobre l’escriptura, o sobre què és escriure. Però aquesta no era la meva idea.

Hi ha a les pàgines de «Les variacions del pols» una tensió entre vida i escriptura?

És un tema que m’interessava. Per això parlo de Thomas Mann i d’altres autors que han tractat aquesta problemàtica. La de Mann s’explica perquè durant un temps vaig viure molt, diguem-ho així, en els llibres. Escriure també és viure, fins i tot una manera magnífica de viure, però ja ens entenem. A vegades un està molt enllibrat, i li convé sortir a prendre la fresca. Ara visc l’escriptura d’una manera més serena, integrada a la vida, i quan dic la vida s’ha d’entendre també la vida de cada dia, perquè si tens una família, una feina, tot plegat ha de casar, i no és fàcil.

Què volia dir amb ‘didactisme’?

Per tornar a l’exemple d’abans, podria haver agafat els aforismes i fer-ne un llibre. I fins i tot podria haver dividit aquest hipotètic llibre d’aforismes en seccions temàtiques. Probablement ho trobaria escolar. No és que pensi en el lector, quan escric, però no voldria infantilitzar-lo. Algú podria agrair una presentació més endreçada. Però no és la meva manera de fer.

Es pregunta per a qui escriu?

Escrivint aquí, i escrivint en català, amb les xifres de lectura que tenim, la situació és molt prima. Els que escrivim, ho fem perquè no podríem no fer-ho. L’escriptura pica com una abella, més agressivament que una vocació. No sé si és una vocació o bé un assumpte encara més malxinat.

És, doncs, un llibre sobre un autor que busca el seu lloc?

Hi ha un punt d’introspecció i de recerca personal, per dir-ho així. Però les teràpies no m’interessen gens, ni per a mi ni per al lector. Si escriure em va bé, si no podria no fer-ho, em fa l’efecte que és una qüestió gairebé privada. Després, l’únic que importa és el resultat final, el llibre.

De què volia parlar i quins són els seus referents?

El meu amic Enric Sòria, a la presentació que vam fer, va dir que en certa manera aquest llibre era, salvant les distàncies, una mena de Quadern gris, en el sentit que era el d’un prosista que esdevenia prosista precisament perquè escrivia aquest llibre. I que les reflexions sobre l’escriptura, deia ell, anaven disminuint al llarg del llibre i hi havia més vida. Escrit del 2016 al 2019, encara no tenia ni 30 anys. Crec que l’escriptor s’ha de plantejar aquestes coses, en té l’obligació, perquè pertanys a una societat, a una tradició literària. Res no surt d’enlloc.

Què significa Pla per vostè?

Pla és el millor escriptor del segle XX, com a mínim. I, per tant, és ineludible, hi has de passar. A partir d’aquí, se n’ha d’aprendre el que es pugui. Però també és irregular. Ell, parlant de la vida i l’obra, es guanyava les garrofes escrivint. Això té unes implicacions. Va escriure més que Balzac. Unes 30.000 pàgines.

També esmenta altres noms.

He intentat, pel que fa a això que dèiem de la tradició, conèixer d’entrada la més immediata, la catalana, els autors que han tingut temps de fer alguna cosa o altra. Vaig procurar acostar-me a Feliu Formosa, o a Pere Rovira, per dir-ne dos. Per això a alguns d’aquests poetes els dedico un llibre de retrats.

Anem sovint massa a Rodoreda, Pla, Ferrater, ... uns pocs noms?

No pretenc establir cap mena de cànon. La meva tria respon a la qualitat literària i l’afinitat personal. És veritat que la manca de distància temporal fa perilloses les valoracions. Però Formosa, per exemple, passa dels 90 anys. Ja podem saber que ha fet llibres que segurament duraran, no cal que es mori per saber-ho.

Té més referents d’edat avançada que joves?

L’afinitat l’he tinguda més aviat amb ells. Ens hem entès de manera natural, amb aquests escriptors més grans. I no només literàriament. Per anar a dinar plegats, per riure. Humanament.

Li interessa la ficció?

A mi m’atrau un Julien Gracq. No les novel·les que va fer al principi, sinó els llibres de després, on barreja crítica i evocació. Aquesta mena de text, que suposo que no té gaire predicament, és el que m’interessa més. M’interessa el llenguatge a petita escala.

I té tirada per la literatura on l’autor es veu?

En segons quin sentit, sí. Una veu marcada, distintiva. Pla, a la primera mitja frase ja saps qui és; hi ha tot un món. Però llavors t’hi has d’avenir. Com més marcada, més probable que et fascini o que et caigui de les mans.

Es veu al llibre un alt sentit de l’exigència.

Un fa el que pot. Vivim en temps de deixadesa, d’immediatesa, fem coses que s’han de llençar demà. L’artesà que treballava les peces amb meticulositat constitueix un tòpic i una bona referència. Escriure és complicat. Només el fet de mirar la frase... La frase no està sola. N’hi ha una altra al costat. I la frase dins el paràgraf. I el paràgraf en relació amb l’altre. O que no hi hagi repeticions, no només lèxiques, sinó, per exemple, que una frase no rimi amb la següent. Em dedico a corregir llibres, i aquesta és una de les qüestions en què em fixo. La prosa ha de sonar bé. Flaubert deia que la prosa és molt més difícil que la poesia, precisament per la falta de constriccions. La prosa requereix un do natural, deia Flaubert.

En el llibre hi ha un passatge fins i tot hilarant en què explica que una bibliotecària li va demanar que presentés un llibre que no li va agradar gens.

Hi he tornat. Ens tenim confiança, i suposo que un mateix es va relaxant... En aquella mateixa biblioteca vaig fer una presentació amb un periodista del telenotícies en un auditori ple i, en canvi, amb un dels principals poetes i escriptors vius, em sembla que no arribàvem a deu persones.

Escriu poesia, encara?

La poesia, a l'estudi, la tinc a mà esquerra. No és l'únic lloc on n’hi ha, només els noms més estimats. Hi tinc part de la poesia i l'Alcover-Moll. Allò que et deia del llenguatge a petita escala. I llavors, en altres racons, hi ha les novel·les, els assajos, els llibres d'aforismes, de viatges... De tant en tant llegeixo un poema de Carner o de Foix i sembla que el dia ja ha valgut la pena. Ara en llegeixo poca, és gairebé testimonial, i l’escriptura va pel mateix camí.

Es dedica a corregir després de deixar l’ensenyament?

Vaig plegar perquè el panorama de l’ensenyament és desastrós. No sé si hi tornaré, no se sap mai, però en aquell moment era la decisió que havia de prendre. En un dietari posterior, encara no publicat, hi havia uns quants fragments sobre l’ensenyament, més dels que hi ha ara, i després de donar-hi voltes els vaig eliminar, perquè no volia que esdevingués un llibre amarg.

Per què l’ensenyament està tan malament?

Sembla que costa molt decidir què s’ha d’ensenyar, que hi hagi un bon pla d’estudis fixat. Això aboca un país al desastre. La continuïtat planiana resulta impossible; que s’aguanti alguna paret i que duri, i en l’ensenyament passa el mateix. D’altra banda, l’educació en el sentit de les bones maneres i el saber estar s’ha defenestrat i vivim instal·lats en la cridòria, la violència i, evidentment, la manca de respecte pel professor, que és la manca de respecte per l’autoritat en general, i pel coneixement.

Subscriu-te per seguir llegint