«No sortiu d’aquí sense un llibre»

Gràcies, Empar, per dir-me guapo. En públic, a més a més. I no ho vas fer per entabanar-me per acabar la cita pagant per adquirir un exemplar de la teva novel·la. No. Ho vas dir convençuda, o jo m’ho vaig creure, després d’invocar tots els qui et guaitaven mentre ens miràvem tu a una punta de la sala i jo a l’altra: «no sortiu d’aquí sense comprar un llibre». Era impossible no fer-te cas, perquè em vas dir guapo, i et perdono que també vas coquetejar amb la resta de comensals. «La gent lectora és guapa», vas afirmar, rotunda, sense pèls a la llengua. I tothom va seguir el manament, paraula sagrada.

«Ser veí del Bages i no tenir carnet ...» va ser la declaració d’intencions amb la qual va començar dijous la trobada de l’escriptora resident des de fa uns anys a Sant Cristòfol, Castellbell i el Vilar, Empar Moliner, a la Llibreria Parcir de Manresa. «Me l’estic traient, eh, però ja he fracassat tres vegades ... la rotonda del Lidl de Manresa, no me’n surto mai».

L’excusa de la visita era el seu darrer títol: "Instruccions per viure sense ella", que publica Columna i és la primera novel·la després d’embutxacar-se els 60.000 euros del Ramon Llull de fa quatre anys amb "Benvolguda". «Quan era jove, els meus personatges eren joves», va apuntar l’autora nascuda l’any 1966 a Santa Eulàlia de Ronçana, «ara són més grans, i jo també, ... acabaré fent literatura geriàtrica». Sempre amb una ocurrència a punt per fer riure l’auditori, Moliner va recordar que «una dona em deia que quan es jubilés ja llegiria, però jo li deia que no, que llegeixi ara, que igual després ha d’anar amb la lupa. Hem de llegir ara!».

L’Empar Moliner ha presentat tots els llibres que ha publicat a la Llibreria Parcir, des que el 1999 va debutar amb les històries de "L’ensenyador de pisos que odiava els mims". El més recent, "Instruccions per viure sense ella", és el relat de la Clàudia Pruna, una dona que sap que li queda poc temps de vida i vol deixar lligat que, pòstumament, es continuïn publicant els seus articles. Una obsessió programàtica que tindrà un còmplice que admira la seva obra, un jove bibliotecari a qui convida a viure en una masia del Montseny.

Poc més va explorar Moliner la novel·la. «Un lector habitual el pot llegir en set hores, un cap de setmana, i el cap de setmana següent ja en necessita un altre», va reflexionar per contextualitzar el prec als editors per no inflar els preus: «els meus lectors no són només de Sant Jordi, també compren altres llibres».

Un elogi entusiasta d’aquest meravellós objecte fet de pàgines i tinta, i una defensa aferrissada de les botigues que els venen. «Un dia vaig anar a presentar la meva anterior novel·la a Rubí, en un establiment que està en els baixos d’un edifici de pisos», va recordar l’autora de títols com "T’estimo si he begut" i "Busco senyor per amistat i el que sorgeixi". «Van treure cadires al carrer, ho van muntar molt bé, i mentre estàvem xerrant va arribar un repartidor d’Amazon amb un llibre ... hi havia algú en un pis que, tenint una llibreria a sota, havia comprat un llibre a Amazon!».

Moliner va reconèixer que li agraden els contes i les novel·les per igual i va fonamentar l’èxit del relat curt a Catalunya en la tradició de «4 + 1 autors de gran popularitat». A saber: Víctor Català, «excel·lent»; Mercè Rodoreda, «té uns reculls de contes extraordinaris»; Pere Calders i Quim Monzó, «que va fer una literatura moderna amb voluntat de ser exportable», a més de Folch i Torres, a qui «reivindico» perquè «vaig aprendre a llegir amb els llibres d’ell que el meu avi tenia al galliner».

L’articulista i escriptora que viu als peus de Montserrat va lloar les virtuts d’escriure en primera persona, com és el cas del seu darrer treball. «No és autobiogràfic, però no em molesta que m’ho preguntin perquè sempre dic que tot el que escric és ficció i tot està basat en fets reals». "Instruccions per viure sense ella" «tracta de cuidar i de ser cuidat, del fet d’escriure, de la banalitat d’un cert tipus d’escriptura». Talment com fa ella amb els seus lectors. «Ja ha arribat el darrer del John Irving?», va preguntar a la Dolors Pardo, la llibretera. «És que me’l van enviar a la ràdio i algú me’l va prendre, lladres ...».

Subscriu-te per seguir llegint