Rosalía meravella al Palau Sant Jordi amb la inventiva, la mística i la festa del ‘Lux Tour’

El concert més observat, examinat i disseccionat, als mitjans i a les xarxes, cançó a cançó i seqüència a seqüència, es va fer realitat aquest dilluns al Palau Sant Jordi i, tot i que l’efecte sorpresa ja no és el que era, per molt que se sabés del ‘show’ i de la seva narrativa, va ser igual: ‘Lux’ ens va embolcallar amb les seves llargues gases, els seus vestits de tul i les seves imatges goyesques, la seva mística, la seva poètica i el seu sentit de la diversió.

El primer dels quatre concerts de Rosalía a Barcelona, relleu dels altres quatre que va oferir a Madrid i tancament del seu pas per Espanya, va reafirmar tot el que s’havia dit de la seva noció refinada i exploradora de l’art musical i escènic. Popular i elevada alhora, invocant la delicadesa des de la primera cançó, ‘Sexo, violencia y llantas’, que va interpretar (amb mitja hora de retard) sortint d’una caixa, com una obra d’art, inspirada per la ballarina d’Edgar Degas.

El primer dels quatre actes va tremolar amb les disrupcions electròniques de ‘Reliquia’, ‘Porcelana’ i ‘Divinize’, subjectes als angles de la Heritage Orchestra (dirigida per la cubana Yudania Gómez i situada al centre de la pista), obertes als greus més retumbants. Les dinàmiques coreogràfiques de la companyia francesa (La)Horde apuntaven a mostrar les costures i les bambolines de l’espectacle, muntant i desmuntant i integrant el tràfec dins del ‘show’.

Actuar a la seva ciutat

La veu de Rosalía va sonar amb tota la seva precisió i sentiment, i només es va trencar quan va prendre la paraula i va confessar que havia tingut “el cor a mil” per cantar a la seva ciutat. Es va expressar tota l’estona en català (llengua a la qual es van traduir els textos de les cançons a la pantalla) i va recordar Peret, que no es posava nerviós precisament quan cantava a casa. “Barcelona, t’estimo amb bogeria”, va proclamar, i va assegurar que actuar a la teva ciutat és l’“experiència més intensa i gratificant que pots viure, però també la que més t’imposa”.

Però el ‘Lux Tour’ ja venia rodat, un mes després de la seva ‘première’ a Lyon, i tot va fluir amb les seves múltiples capes i perfils, de la seqüència d’èxtasi místic de ‘Mio Cristo piange diamanti’ a l’aquelarre de ‘Berghain’, amb la seva deriva en mode ‘rave’. L’àlbum El mal querer és el gran damnificat d’aquesta gira, però Motomami va aparèixer amb força al segon acte amb assalts regenerats, casant els ‘beats’ i l’orquestra, a ‘Saoko’ i ‘La combi Versace’. Udols al Sant Jordi, també arran de la sinuosa repesca de ‘La fama’.

Espiritualitat i festa

Al cor del concert, un contrast agut: la cadència de la processó de Setmana Santa, camí de la saeta ‘El redentor’, apuntant a la passió de Crist, en l’única cita al primer àlbum, Los ángeles (que ens va recordar que la religiositat no és una novetat en Rosalía) i, d’aquí, al ‘cover’ de ‘Can’t Take My Eyes Off You’ (la cantant, emmarcada en un quadre museístic), i al moment frívol de la nit, el confessionari. L’actriu Yolanda Ramos va ser la ‘partenaire’ en aquesta escena de desfogament a propòsit d’un cert “perla de cuidado”. I, en efecte, ‘La perla’ va prendre el relleu amb la seva cadència de vals a la mexicana.

‘Lux’, el concert, és tot això: recolliment i xerinola amb el seu punt de mala bava, i un piano blanc amb el qual el seu llarg còmplice, el mallorquí Llorenç Barceló, la va acompanyar a ‘Sauvignon Blanc’ (“Visca el Taller de Músics!”, va exclamar recordant l’origen de la seva amistat), i diatribes dirigides cap al més alt (la trepidant ‘Dios es un stalker’) i cadències del sud a ‘La rumba del perdón’. Aquesta la va cantar Rosalía a la pista, envoltada per l’orquestra.

En aquest punt, el concert ja era seu. Una Rosalía relaxada i desimbolta (“boti, boti, boti, fill de puta qui no boti!”) va desfermar el trànsit a ‘CUUUUuuuuuute’ sota la fumera d’un botafumeiro. Delit general amb ‘Bizcochito’, ‘Despechá’, la sàtira ‘Novia robot’… i, per tancar, ‘Magnolias’, peça d’un poder colpidor, en què Rosalía va imaginar el seu funeral, agenollant-se en la imatge més pietosa. Una altra escena d’alt vol que, com totes les anteriors, no va poder ser immortalitzada pels professionals del fotoperiodisme, malauradament exclosos en aquestes memorables nits del ‘Lux Tour’.

Subscriu-te per seguir llegint