«Admirar els artistes que van aconseguir la bellesa és un acte de justícia»

Una vida dedicada a l’art, el col·leccionisme de gravats i la docència transcorre en format de records per "La boia", el llibre de memòries del manresà Vicenç Furió (1957), catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, que va trenant un fil invisible entre els anys d’infantesa i joventut viscuts a la seva ciutat natal i les experiències acumulades en un reeixit trajecte professional. Furió signarà exemplars el dia de Sant Jordi al matí a la parada de la Llibreria Parcir, al Passeig Pere III de la capital bagenca.

La boia

Vicenç Furió

Parcir

15 euros / 144 pàgines

Memòries

Ha fet tractats, manuals, assaigs, ... però mai un llibre així.

Els qui ens dediquem a l’art tenim peripècies per explicar, però és difícil fer-ho en un text acadèmic. He tingut la sort de viatjar bastant, he vist molt i m’han passat coses que em va semblar que podria tenir gràcia posar-les per escrit. I que ho podria combinar amb records de la infantesa i l’adolescència, de l’època fins als 18, 20 anys, en què vaig viure a Manresa. El llibre està dedicat a la memòria dels pares.

Diu que sent que ha passat tota una vida.

Les vocacions sovint tenen les arrels quan ets un nen o un adolescent. Fent un exercici d’introspecció, vaig veure que podia relacionar l’interès per les imatges i col·leccionar gravats amb el pas per l’escola de dibuix i pintura d’en Vilajosana, quan era petit, on em fascinava obrir els calaixos de les làmines. També recordo la visita al Prado en un viatge a Madrid amb els pares o l’àlbum de cromos de pintura que em va fer conèixer els grans mestres. Era el 1967 o 68 i parlava d’artistes contemporanis com Warhol.

Hi ha un fil invisible entre l’escola de Vilajosana i l’Institut Warburg, on va conèixer una eminència com Ernst Gombrich?

Sí, sí. Conèixer un historiador de l’art tan important em va marcar perquè és algú que admirava molt. Hi ha moltes coses que fem per admiració, paraula que trobo molt bonica, admires certes persones, artistes, obres d’art, ... Quan veus obres que t’impressionen és un glop de vida. A Roma es fa una exposició important de Bernini, un artista que admiro profundament, i tinc ganes de veure tot i que ja he vist obres de Bernini. És l’admiració.

Explica al llibre que va sentir una bellesa pertorbadora en veure dues estàtues d’àngels de Bernini a l’església de S. Andrea delle Fratte.

Reivindico que és molt important veure les obres d’art en directe.

Fins i tot relata coses doloroses com la mort dels pares.

És un llibre dedicat a la seva memòria, i a la coberta hi ha una imatge d’ells que trobo molt bonica i té molta força. Tot i que la meva mare em va dir que estava embarassada de mi, és una imatge dels meus pares abans de ser-ho. Són imatges molt potents, eren ells, la seva felicitat, la seva vida, tu aquí no hi pots entrar. La mort dels pares marca un abans i un després.

De petit anava a l’escola de dibuix i pintura del Vilajosana i em fascinava veure les làmines que tenia

Què en queda d’aquell Vicenç?

Jo continuo actiu, fent classes, escrivint, la meva passió i interès per viatjar i veure exposicions i llocs meravellosos no ha disminuït, tinc plans per fer viatges. És pràcticament el que més m’agrada a la vida, anar a veure un monument o un museu on sé que hi ha coses que m’interessaran, que no he vist mai o bé tornar a veure coses que he vist i que sé que m’agradaran.

Què li queda per veure?

Hi ha coses que no he vist i voldria veure, però tinc un interès especial per tornar a veure coses que ja he vist, però potser fa molt temps. No per repetir la mateixa experiència, sinó modificar-la, ampliar-la. Les obres d’art que m’han agradat més no s’acaben mai, sempre les admires i sempre et diuen coses i et connecten amb coses de la teva vida, intensifiquen la teva sensibilitat. A Roma, aniré a veure un palau barroc que no he vist mai, el Palazzo Colonna. Simultàniament, aniré a l'exposició de Bernini, i segurament molt del que veuré ja ho he vist, però tornar-ho a veure no fa mal.

Sabem mirar, avui? Els museus són plens de gent fent fotos.

No hem de generalitzar. És veritat que hi ha gent que només té interès a fer-se la selfie, però per sort hi ha gent que no ... Jo també faig fotos, al Prado no en deixen fer i em molesta, però ho entenc i puc estar-hi d’acord. El que em molesta és quan hi ha un guia que no calla, ens va passar en un viatge al Perú per veure el Machu Picchu, va arribar un punt que volies dir-li que callés i ens deixés mirar en silenci.

Tot plegat és una recerca de la bellesa?

M’agrada admirar obres que considero que són belles o que l’artista va aconseguir fer obra bella si és el que pretenia, i això es pretenia molt sovint en l’art del passat. La bellesa no és gaire important en l’art contemporani, hi ha altres coses que importen més i em sembla molt bé, però en l’art del passat era una condició important. I admirar els artistes que ho van aconseguir em sembla un acte de justícia. Fa un parell d’anys, a Berlín, vaig anar al Museu Egipci per veure el bust de Nefertiti, que ja havia vist feia molts anys. És d’una delicadesa infinita, t’hi has d’estar una estona. I abans de sortir del museu encara hi vaig anar dos cops més.

Subscriu-te per seguir llegint