Laura Serrat, periodista: «Les cabres mengen quatre quilos de vegetació al dia, netegen els boscos»

La periodista de Regió7 Laura Serrat Casamitjana (Manresa, 1997) va guanyar el 6è Premi de Periodisme Literari de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el relat del trajecte de transhumància que va dur a terme el pastor Daniel Giraldo, un colombià resident a Catalunya que es va proposar recuperar el Camí Ramader de Marina, gairebé 300 km entre el llac de la Bullosa, a la Cerdanya, i Cunit. L’experiència ha pres forma de llibre, que es presentarà a la Llibreria Parcir de Manresa el 14 de maig. El dia de Sant Jordi (19 h), Serrat en parlarà a l’acte Lletres i Vins que se celebrarà a l’Espai Artium d’Artés.

Per què la transhumància?

Estava fent el màster de Periodisme Literari a la Universitat Autònoma de Barcelona i havíem de fer un reportatge novel·lat. Una professora ens va dir que havíem de triar un tema que ens provoqués fascinació o indignació. Que ens remogués per dins, i vaig pensar en la transhumància, ja que havia fet un reportatge a Regió7 sobre un veí d’Avinyó, en Josep Solsona, que va recuperar els murs de pedra seca del camí ramader de Marina. Però no sabia on trobar un pastor.

Qui et va ajudar?

Vaig passar tot l’estiu intentant localitzar-ne un que fes la transhumància, i vaig estar a punt de rendir-me, però un dia, a la Fira Mediterrània de Manresa del 2021, em vaig trobar amb una parada de l’Associació del Camí Ramader de Marina, i em van donar el contacte del Daniel, un pastor de l’Alforja (Baix Camp) que va arribar a Catalunya el 2008 des de Colòmbia. S’havia començat a interessar per recuperar el camí ramader de Marina. Em vaig trobar un jove que trencava l’estereotip, un pastor que viu la transhumància com una forma d’activisme, perquè ve dels moviments anarcosindicalistes al seu país.

Vas recórrer tot el camí?

És un trajecte de 23 dies i jo en vaig poder fer una quinzena. Això va ser l’estiu del 2023, ara el Daniel el fa dos cops l’any, de pujada i baixada, i l’ha ampliat a un mes de durada. Jo m’ho vaig passar molt bé, el Daniel i tota la colla era un grup de gent que reia molt. Es va crear una comunitat que convidava a anar-hi.

La transhumància té sentit avui dia com a activitat econòmica?

No, però hi ha una necessitat, té un impacte en la vegetació. Aquestes cabres mengen quatre quilos de vegetació al dia. I això és una manera de mantenir nets els boscos i de recuperar camins que si no hi vas a peu ningú no els coneix, i els camins són una manera de connectar llocs.

Per què la fa, doncs, el Daniel?

Ell pot cobrar d’algun taller que fa als pobles, o venent formatge. Hi ha gent que li ha criticat que és un projecte finançat per l’administració, però el primer any no van rebre res, i ara la Diputació els dona alguna cosa, però no és per una qüestió econòmica. Té dues filles, però cap comoditat, ni cotxe, ni tele. Reivindica una manera de viure que xoca amb altres pastors.

Això ho transmetien als pobles?

No es tracta de portar les cabres d’un lloc a l’altre per vendre-les sinó per recuperar el camí. Fa cent anys, es duia el ramat de la Cerdanya al Penedès perquè era una activitat econòmica, sobretot per la llana. Ara, el Daniel mostra una altra manera de viure, fa activitats a les escoles perquè els nens sàpiguen què és l’ofici de pastor, ja que sovint hi ha una imatge molt dolenta de tots els problemes que sovint té el món rural, però els ensenya que fer de pastor és també sortir a caminar pel bosc, estar amb els animals.

El Daniel, que ve de Colòmbia, reivindica la transhumància com una altra manera de viure

Quina documentació tenien?

Al Lluçanès està molt senyalitzat, perquè és una comarca històricament vinculada a la transhumància, però hi ha llocs on les carreteres passen per sobre o bé s’hi han construït polígons, i s’han de fer filigranes per trobar el camí. És molt important la feina del Joan Rovira, un expert en camins ramaders. Em feia gràcia la relació que tenen amb el Daniel, l’un és idealista i l’altre toca de peus a terra. Però es complementen molt bé. Al darrere de la transhumància hi ha tota una feina de voluntariat, i el Joan dedica moltes hores a fer els camins per trobar-ne la traça. Ara ha tret un llibre que diu que a Catalunya hi ha uns 20.000 camins ramaders, però només un 15 per cent estan inventariats. Ells denuncien la falta d’interès de l’administració en recuperar aquests camins, però no és només recuperar el traçat, és també tot el que hi ha darrere del camí, una manera d’entendre la ramaderia i la transhumància.

Es pot viure sense mòbils.

Sí, totalment. Em sentia bé perquè desconnectava dels mòbils i del ritme aquest tan accelerat en què vivim, jo a vegades tendeixo a estressar-me de seguida i a ofegar-me en un got d’aigua, i allà t’adones que totes aquestes preocupacions queden enrere. I les cabres passen per davant de tu, l’important és que beguin aigua, que arribin. Les converses també agafen profunditat.

Fins i tot, vas munyir les cabres.

Havia de col·laborar, no podia estar sense fer res perquè hi havia molta feina, ja sigui preparant entrepans, pujant els sacs al camió o les cledes. I el primer dia, no podia munyir perquè no tenia força.

Subscriu-te per seguir llegint