Massa gran per canviar

"Grand Canyon", de Sergi Pompermayer i direcció de Pere Arquillué, va passar diumenge pel teatre Kursaal de Manresa amb una bona afluència de públic. Un tipus de text i muntatge on no hi ha, ni se’ls espera, grans girs, ni esdeveniments o personatges inesperats que donaran un nou rumb al quadre exposat d’inici. No és cap mena de relectura o variant en el realisme poètic, ni de bon tros, però sí que el que podria semblar una suposada pintura de gènere que pren vida en l’instant precís d’inici de la peça, mostra una clara i efectiva proximitat amb l’espectador en el conjunt de la singularitat de la peça. Una història de perdedors, una història d’antiherois.

"Grand Canyon" és l’acurat moment de sis personatges on queden clares unes circumstàncies d’on provenen, però no queden definides el rumb que prendran.

La Tatiana (Anna Maruny), una prostituta de carretera, presencia l’accident mortal d’un polític membre d’una poderosa família de la burgesia catalana. Aquella mateixa nit comencen els problemes per la Ruby (Maria Morera), una cantant de trap que ha dedicat un fragment d’una de les seves peces a la família reial espanyola. El seu pare, en Pere (Joan Carreras), és un supervivent vital allunyat per complet de tot allò per què somiava, on volia arribar: el món del rock. Juntament amb la seva dona, l’Angie (Mireia Aixalà), persisteixen sense un rumb definit, només mantenint el devot i profund amor que es tenen. En Joanjo (Guillem Balart) i en Miqui (Eduard Buch) esdevenen una representació del poble, la comunitat certament aïllada, agresta, grisa. L’aversió entre els dos personatges ve possiblement donada per la seva excessiva proximitat i semblança.

Un fet capgira la vida d’en Pere i el plantejament és: és massa tard? "Massa gran per canviar, massa jove per morir?"

"Grand Canyon" té un marcat interès en el naturalisme interpretatiu, per matisat, acurat, personatges propers, emocionalment pròxims. Una història d’antiherois, però l’afinitat, el matís, malgrat la repulsió que poden generar a moments, esdevenen empàtics. Una crònica de perdedors en què, malgrat el sentiment, el somni és possible, sigui per lluita, sigui per possibilitat. L’optimisme no sempre és aquella eina de facilitat que ho converteix tot en possible. A vegades, simplement, és tirar endavant i pensar: "demà serà millor". Sí que, certament, l’excel·lent treball interpretatiu de la companyia fa obviar, potser, alguns serrells per arranjar o algunes trames per definir o voler-ne saber més, especialment en l’intrigant però necessari personatge de la Tatiana.

L'homogeneïtat i força del conjunt interpretatiu és evident i afinada. El cert poliedrisme que donen a cada un dels personatges donen la força empàtica i pròxima cap al silent públic. Merescuts i llargs aplaudiments tancaven la particular però fantàstica tarda de teatre.

Subscriu-te per seguir llegint