Agnès Marquès, escriptora: «Hi ha molts amors perduts que no van trobar-se quan tocava»

«Una persona es va sentir molt enganyada i va posar la seva ràbia per damunt de tot. Quan vaig presentar la novel·la al Llull ho vaig fer amb pseudònim i amb el títol Per damunt de totes les coses». La periodista Agnès Marquès (1979) signa La segona vida de Ginebra Vern (Columna) en què converteix un anunci viral real en una ficció que reflexiona sobre l’amor, la veritat i la construcció dels nostres propis relats. Convidada per la delegació del Col·legi de Periodistes, Marquès va presentar a Manresa una novel·la que, des de la seva sortida, està entre les deu més venudes. I Sant Jordi és demà.

D’un article viral, una novel·la.

Sí: Brutal venjança d’una dona contra el seu marit i la seva amant, amb articles escrits en diferents idiomes, a Europa i, en cap cas, explicant res més d’aquestes tres persones. Em va costar molt trobar l’any de publicació i el mitjà. Només un dels articles citava el setmanari local d’aquest poble de Texas on s’havia publicat l’anunci. Això em donava molt joc, tant podia ser veritat com mentida. Vaig voler certificar que era veritat. I sí, va passar, l’anunci es va publicar i a mi la història en permetia explorar possibilitats i interpretacions ja en un punt de ficció.

Diu que si no fos periodista no seria la mateixa història...

Segurament no m’hauria enganxat amb el fet de la viralitat de l’article, de la intimitat exposada d’una manera tan cruel. Això són reflexions que tenim fetes des de la professió: com expliquem la vida dels altres... I potser tampoc no hauria tingut la necessitat de viatjar fins a Texas per comprovar si era veritat i poder dibuixar un entorn més o menys veraç, per no inventar-m’ho.

La segona vida de Ginebra Vern

• Agnès Marquès
• Novel·la. Premi Ramon Llull 2026
• Columna
• 22,90 euros | 280 pàgs

Va conèixer els protagonistes?

Amb les persones protagonistes de l’anunci real, hi vaig entrar en contacte a través de persona interposada. Aquest anunci es va publicar fa 12 anys i 12 anys després, cap de les tres persones viu al poble. La història va ser una bomba i tothom va intentar girar full..

Va passar una setmana a Hemphill, el poble texà dels protagonistes. Com ho va viure?

Jo els havia estat espiant molt, em sentia una mica impostora; em van acollir molt bé, però tenien poques ganes d’entrar en el tema. El fet de conèixer i relacionar-me amb ells al llarg d’una setmana em va ajudar a entendre els seus patrons. És un poble petit de 1000 habitants enmig del cinturó bíblic dels EUA, amb 6 o 7 esglésies. La religió marca les relacions. És una societat matriarcal, un Texas molt boscós.

«Hem de pensar més que fem amb la vida dels altres quan la tenim a les nostres mans»

La va sorprendre?

Sí, la veritat. Quan vaig marxar, la dona del setmanari que em va ajudar a trobar l’anunci a l’hemeroteca em va demanar que escrivís un article des de Barcelona, que el publicarien: ‘els agradarà a la gent del poble que no t’ha conegut’ (riu) Tothom sabia que era la forastera que remenava la seva història!

I va rebre respostes?

Moltes. Em van escriure moltes dones explicant-me com havia caigut allò en el poble, i com la comunitat ho havia gestionat.

Per què escriure sobre la venjança?

Em cridava l’atenció per una coincidència de factors: des d’un cas concret, proper, fins a la lectura d’un llibre sobre Kundera, amb un concepte que descriu com intraduïble, litost. És un sentiment a mig camí de la ràbia i el desig de venjança, que neix quan veus exposada la teva misèria i el contrast d’aquesta misèria amb l’autopercepció que tens tu de tu mateix. L’única manera de calmar la litost és infligint a l’altre el mateix mal.

Publicaria un anunci així?

No, i crec que tampoc no podria venjar-me, però no per una qüestió de bonança de mena, sinó per orgull. La persona que protagonitza l’anunci que dispara la novel·la s’exposa ella mateixa d’una manera salvatge i jo, així, no ho faria (riu).

L’amor és el tema?

Sí, al final és una novel·la d’amor, però volia partir d’un anunci que simplificava la vida de tres persones per dibuixar uns personatges que es poguessin observar en tota la seva complexitat. El meu propòsit era que no hi hagués bons i dolents i que fins i tot quan no combreguessis amb les decisions dels personatges poguessis comprendre per què actuaven d’aquesta manera. Volia dibuixar personatges amb tot el volum... Enamorar-se i que tot rutlli és una filigrana, perquè no és només trobar la persona sinó el moment. Hi ha molts amors perduts, molts, que no van trobar-se en el moment que tocava.

Fets i relats, realitat i veritat. Quantes interpretacions pot tenir La segona vida de Ginebra Vern…?

Moltes. Al final sí que he volgut jugar una mica en aquesta distància que, encara que sigui mínima, és insalvable entre la realitat i la veritat, entre el fet i el relat. En un moment de tanta exposició a les xarxes, aquests articles virals ens fan posicionar emocionalment. Les vides de les persones es converteixen en producte de consum ràpid i això em generava preguntes, incomoditat.

És una crítica a l’anomenat periodisme pescaclics?

No, això no és periodisme, és un mapa de riscos, una pràctica que s’ha fet durant anys per aconseguir tràfic cap a les pàgines web. És una necessitat d’un defecte del sistema. Però sembla, i ho dic amb tota la prevenció, que amb l’ús de la IA, els cercadors estan deixant de premiar el trànsit de les pàgines web i premien la resposta de qualitat.

A veure. Què vindrà després de Ginebra Vern?

Llegeixo per preparar la musculatura per a una possible trama. M’agrada que el lector es quedi amb alguna idea, reflexió, aprenentatge.

Quines li han arribat?

El dret al secret, la sororitat i, sobretot, el marge entre els fets i el relat... A mi, el que més m’emociona del llibre és aquest combat contra el judici ràpid. El prejudici o el rumor em semblen una forma molt cruel de conviure amb els altres. Em molesta. I m’emociona pensar que hi ha gent que amb el llibre arriba a la conclusió que hem de pensar més que fem amb la vida dels altres quan la tenim a les nostres mans.

Subscriu-te per seguir llegint