"Moby Dick", una balena al paper i a la pantalla

Fa poc, he llegit "Després del naufragi", publicada per Univers amb magnífiques il·lustracions de Francesc Aleu. Albert Sánchez Piñol gosa escriure una continuació del clàssic "Moby Dick", de Herman Melville, on el grumet Ismael, l’únic supervivent del Pequod, és rescatat per una nau tonyinaire i es veu obligat a reprendre la cacera de la bèstia blanca, mar enllà. L’autor de "Victus" i "La pell freda" -hi ha una adaptació al cine d’aquesta darrera, dirigida per Xavier Gens, que vaig poder veure a Sitges-, aconsegueix una magnífica novel·la, que combina l’aventura amb l’al·legoria política de les relacions de la tripulació amb el capità i les intrigues del segon a bord.

Aquesta ben profitosa lectura m’ha portat a revisar la pel·lícula "Moby Dick", que el meu admirat John Huston va rodar el 1956, amb Gregory Peck representant al capità Achab, Leo Genn al primer oficial Starbuck i Richard Basehart al narrador Ismael. El projecte ja venia de feia temps, amb el paper principal per a Walter, el pare de John, però la mort del gran i veterà actor va truncar la proposta, fins que John, radicat llavors a Irlanda per allunyar-se de l’ambient de la caça de bruixes de McCarthy, va decidir emprendre el rodatge amb la seva pròpia productora, la Moulin.

Huston deia: «Sempre he pensat que Moby Dick era una gran blasfèmia, un home que amenaça Déu amb el puny». Per això mateix, la novel·la ha transcendit l’acció fins a esdevenir una descripció de les relacions de l’home amb el seu destí, una venjança que resulta un desafiament. Huston va confiar el guió a Ray Bradbury, però el va trobar massa llarg i poc escaient a la forma cinematogràfica, per la qual cosa el va adobar ell mateix amb l’ajut de Norman Corwin i Roal Dahl no acreditats. L’estructura és senzilla i efectiva: presentació d’Ismael i Queequeeg a l’hostatgeria, els oficials i els arponers quan salpa el Pequod, la presència inquietant d’Achab, la caça de la balena -estalviant gairebé el procés d’obtenció de l’oli i l’esperma-, la bogeria d’Achab i com esperona la tripulació, el gran pecat del capità quan nega l’ajut al vaixell del capità Gardiner i, finalment, l’enfrontament fatal amb la balena blanca.

Bastants crítics van dir que Gregory Peck no era l’actor indicat per a la complexitat d’Achab. De fet, abans d’ell, s’havia considerat pel paper gent com Gary Cooper, Burt Lancaster, John Wayne, Marlon Brando i, fins i tot, Orson Welles, que havia escenificat una esplèndida versió teatral del llibre i que al film apareix com al Pare Marpple, fent el sermó sobre el bíblic Jonàs. El cas és que Huston manté els primers plans que calen per a una actuació de Peck continguda, sense carassa, quasi sempre retratat del costat de la gran cicatriu.

Val a dir que, com a complement, hi ha un film de Ron Howard titulat "Al cor del mar" (2015), que ens informa de la tragèdia de l’Essex, un vaixell balener de Nantuckett, que va naufragar al mig del Pacífic el 1820, deien que per l’atac d’un enorme cetaci blanc. Aquella desgràcia va inspirar Melville per a la seva famosa novel·la, tal com la cinta deixa ben clar, quan la narració es desenvolupa en un flashback, a partir de l’entrevista del propi Melville amb l’afligit Nickerson, autèntic supervivent del naufragi.

Subscriu-te per seguir llegint