Hauríem de deixar un món millor als nostres fills

"Els fills", de la dramaturga britànica Luci Kirkwood, amb traducció de Cristina Genebat i direcció de David Selvas, es va veure a l’escenari del teatre Kursaal de Manresa el darrer cap de setmana d’abril. Interpretada per Mercè Arànega, Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau, l'obra planteja la responsabilitat generacional i un tema prou vigent, malgrat que es faci des d’un moment de crisi: el món que viuran les generacions següents.

La Rose (Vilarasau) torna al seu poble al cap de molts anys i després d’una catàstrofe natural. Visita l'Hazel (Arànega), casada amb en Robin (Boixaderas). Tots tres treballaven a la central nuclear del poble, són científics i tècnics nuclears, la Rose fa trenta anys que en va marxar i ara, després de les conseqüències del desastre natural sobre la central, ha tornat. Cal que tots tres parlin, assumeixin i encarin el que ha passat i les seves afectacions futures. Les noves generacions no poden assumir el que ells van crear, no han de ser responsables dels seus errors.

La conversa s’inicia primer entre l'Hazel i la Rose i després s'hi uneix en Robin, sembla aparentment dispersa i sense contingut aparent, però és minuciosa i meticulosa i va avançant generant un entorn, un ambient que amb cada paraula i cada frase es va tensant i conduint a un camí al qual volen arribar. I els matisos, els girs, per petits són importants i vigorosos i el pes va prenent espai a l’escena. El conflicte és latent i present, però a banda de l’universal, hi ha un conflicte personal entre els tres, potser no per resoldre, però sí perquè vegi la llum.

"Els fills" acaba construint un relat perfectament documentat i detallat en una mirada enrere, el que s’ha viscut, però sobretot, la responsable mirada endavant, quan el camí és prop d'acabar-se. Fantàstic relat dramatúrgic evolutiu, estratègic, ric que, a mesura que avança, crea i recrea un univers particular. I amb el reconeixement, que per més precaucions que es prenguin, el trànsit i l'enfrontament, a la fi, són inevitables. "Si no has de seguir creixent, no visquis!" Però que tampoc s’allarguin.

El triangle escènic d’intèrprets són tres afinadíssims instruments que, amb els seus treballs interpretatius, desvetllen amb nitidesa el significat de la narració, amb un objectivisme veraç i proper. Un treball d’alçada entre text i interpretació en un resultat de magnífic equilibri.

Subscriu-te per seguir llegint