McGregor's: Alta fidelitat

La majoria d’històries que connecten amb nosaltres ho fan perquè entre línies reconeixem algun tret que identifiquem com a propi. Amb la música, la connexió és encara més primària: només cal que una cançó ens toqui la fibra perquè acabi formant part de la nostra discografia vital. La majoria de les persones que dissabte van omplir la sala El Sielu de Manresa podien tenir o no alguna connexió amb el grup que tocava, però a totes elles les unia, entre línies i, de manera primària, una alta fidelitat. A un grup, a una història, a una música.

Els veterans McGregor’s tornaven dissabte al mateix escenari que havien trepitjat feia dos anys. La mateixa sala, els mateixos músics i, en bona part, el mateix públic; gairebé les mateixes cançons i sempre la mateixa actitud: les ganes, a dalt i a baix, de retrobar-se, com passa des del 2011 amb una banda creada el 1988 -d’aquí a dos anys celebren quaranta anys-, que va remar a contracorrent amb els primers dos discos, quan el rock cantat en català s’ho menjava tot. Però ni el canvi de llengua va matar el llop. Ja es veu.

Toni Holgado (veu), Carles Blaya (baix), Joan Cayuela (guitarra), Valentí Holgado (guitarra) i Pep Rochés (bateria) van sortir a l’escenari sense res a perdre, que és quan millor es juguen els partits guanyadors, i amb una playlist que els seus seguidors se saben de memòria. El directe de McGregor’s és pura festa del rock. I les festes són per compartir-les. Per celebrar amb els que hi són, com l’incombustible solsoní Pere Màquina, a primera fila; i per recordar els qui ja no hi són, com Pep Planell, a qui la banda manresana va dedicar Chico Nephilim, amb un emocionat Toni Holgado.

Amb un so més net de l’habitual, el grup es mostrava còmode a l’escenari i el públic ho celebrava

Amb la primera tanda de cançons -Soy un puto, Chico Nephilim, Yo soy ese, De putas, i El gran Andrades- el grup ensenyava les cartes, sense farols: cinc asos. Amb un so tant o més potent que en ocasions anteriors, però molt més net de l’habitual, el grup es mostrava còmode a l’escenari -no hi van faltar les salutacions des de les àrees- i el públic ho celebrava. Començava sense paraules la segona part d’una nit dividida en tres amb un Toni Holgado exercint, com sempre, de líder del xou tot i torçar-se el turmell només començar el concert. Però aquí es ve a jugar. Amb La cabina va desplegar dots d’improvisació acostant-se a la cabina de so de la sala i simulant no poder sortir-ne. A la sempre aplaudida Judas (i el seu definitori «quiero vivir al margen») i a la poc habitual Javi, la va seguir la melòdica Let me Down, que va mantenir la intensitat per situar-la en un in crescendo amb la divertida Malditos piojos i l'explícita Tocar-te. Amb la imprescindible i càlida Touch the moon el grup tancava la paradeta sabedors -com el públic- que la traca final ja s’estava coent. I que no seria a foc lent.

La versió de A fluor, la vuitantera Fin de mes i la rítmica i ballable Obsesión, van portar la nit fins a Eva Maria, el hit d’una banda que sona com una banda i el crit de guerra que sol posar la cirereta als concerts. La cançó que dibuixa el somriure final a un públic que sempre la vol de traca final. Dissabte, també. El que dèiem. Alta fidelitat. A una banda i a una banda sonora que ve de gust reviure... Ara fins al 2028?

Subscriu-te per seguir llegint