Del Peyu i l'Albert Pla se n'esperava molt més

El particular manlleu del títol shakesperià "Hamlet" que interpreten Peyu i Albert Pla, sota la direcció de Joan Roura, va passar divendres per l’escenari de la sala gran del teatre Kursaal de Manresa en dues funcions, amb les localitats exhaurides.

En Josep (Albert Pla) viu feliç a l’habitació 313 d’un hospital, sol, per a ell és el paradís. I arriba en Josep Mª (Peyu) per trencar la pau de la desitjada vida eremita d’en Josep. Tot i la negativa i les reticències d’en Josep a l’arribada d’en Josep Mª a l’habitació, entaulen conversa i, circumstancialment, amistat. Es distingeix que cap dels dos té l’eix massa centrat, però a vegades és la descoberta de la lucidesa en la paraula i l'acció del foll.

Parlen de tot, com una llarguíssima galeria de roba estesa on la roba blanca es barreja amb la de color, les peces d’estiu amb les d’hivern i la roba delicada amb la roba més densa. Hi faltava la corda que la sustenta i les pinces que fan que no caiguessin les peces. A moments semblava el "Digui, digui", mític programa de normalització lingüística, en d'altres una ombra d’aproximació a un musical (però no, que s’haurien d’haver posat les entrades a 80 euros i no era el cas) i, a voltes, un passar l’estona d’enraonia fútil on anaven apareixent la més àmplia diversitat de temes a tractar. Irreverents i políticament incorrectes, però sense cap empara de dubte d'aquestes etiquetes, venint d’on venen, se n’esperava més, molt més.

La veu pròpia, en aquesta ocasió, va quedar un xic afònica. L’agudesa, la crítica, les calculades improvisacions, la manca de filtre a les quals tenen acostumada l’audiència -l'espectador, el públic, segons el format- es troba a faltar perquè és, sens dubte, el segell característic, la marca de la casa. L’espectador que s’aventura per primera vegada, es trobarà amb el muntatge més adotzenat i corrent de la cartellera.

Un relat i un contingut sobre el qual requeien, per la parella protagonista, expectatives més altes. És una creació de befa pueril i efímera. Més propera a un intent dadaista, més que surrealista. Potser. El rumb és tan poc definit que només es pot especular sobre la validesa de la idea. Podria molt ben ser un calaix de sastre, es podria acceptar, però mancat d’ànima i essència.

Hi va haver rialles, si, però menys i menys sonores de les que es podien preveure.

Subscriu-te per seguir llegint